Són coses estranyes les que passen al voltant de la llengua, en una terra on el més semblant a una frontera política o una pàtria són les que marca, precisament, aquesta.
Ens trobem a les Converses literàries de Formentor, a la primera taula. Escriptors parlen de clàssics de literatura. Comença Andreu Gomila, ho fa sobre Míster Evasió de Blai Bonet. Intervé en català i la moderadora, Marta Robles, li reprimeix el gest. Alguns espectadors mostren les seves opinions dividides, amb aplaudiments creuats. El director dels encontres, Basilio Baltasar, ha d’aclarir que les llengües oficials de les Converses són el castellà i el català. Robles recrimina que, després de la intervenció de Gomila, no ha après coses noves de Míster Evasió, pel fet de fer-ho en català i que és una llàstima.
Després de pensar-hi, he arribat a la conclusió que el sentit d’una ponència literària no és entendre-ho tot. Dues hores més tard, escoltant Gabriel Janer Manila en català (gest que tornà a dividir una part del públic), no vaig comprendre gairebé res del seu discurs sobre ‘Gaspard, Melchior & Balthazar’, de Michel Tournier, per cansament, i això que era en la meva llengua. I què més dóna? Avui, he tret en préstec el llibre de la biblioteca.
L’espectador, en unes taules rodones d’aquesta mena, no pot entendre-ho tot, no ho ha de fer. Jo, cada pic, entenc menys coses dels debats literaris però, aquesta distracció meva, em permet adonar-me’n d’altres coses. Una paraula clau, pronunciada per l’erudit, em servirà per despertar-me l’interès sobre un llibre o un escriptor. I em fixo en la cadència musical del discurs, i en com van vestits, i si són vergonyosos o agosarats, i en un miler de coses més.
Al mateix escenari, el guanyador del Premi Formentor d’enguany, l’estudiós dels llibres Alberto Manguel, digué al seu discurs públic de lliurament del guardó: “Todo lector, aun el más profundo y perspicaz, nunca logra una comprensión cabal del texto, siempre se halla, en una región dissimilitudinis en la cual apenas llega a vislumbrar la riqueza plena de la obra literaria. Sin embargo, esta ceguera es también un beneficio. Porque a causa de esa disimilitud entre nuestra lectura de un texto y el texto mismo, en la lectura del mundo y el mundo mismo, en esa zona de reflejos oscuros y gestos ambiguos los lectores descubren la plenitud de sus poderes. Aprendí desde temprano que el arte del lector consiste en leer entre líneas”.
No és més lliure qui és capaç d’acceptar que el diàleg no és entendre-ho tot, que les paraules transcendeixen al seu significat? No entendre una ponència sobre Blai Bonet és una oportunitat per llegir-lo lliurement. El que puguin dir els ponents, que em perdoni n’Andreu Gomila, no és mai tan important com el que poden insinuar. I això són noves oportunitats per al lector.
D’altra banda, entre escriptors erudits i periodistes experts, la llengua és un obstacle de petita magnitud. És més difícil comprendre els detalls de l’obsessió d’un escriptor, capficat en un tema, sovint, durant anys. Per això és estrany, que al costat pins, a vorera de mar, la musicalitat de la llengua catalana pugui entendre’s com un mur. El mateix dia del succés, a la velada òrfica amb Jazz i poesia, la poliglota Lila Azam Zanganeh llegí un vers en persa. Em va fer gràcia que, en un moment de la lectura, completament inintel·ligible pels qui escoltàvem, la franco-iraniana es corregís per haver comès un error en la pronunciació, mentre cap dels oients era capaç de desxifrar-ne ni el tema.
Bearn 