Entre l’allau de novetats que ens ha portat aquesta reentrada de tardor (no sé per què en diuen així, si en realitat encara fa una calor estival que empesta), ha aparegut un llibre singular que mereix no ser absorbit per tota aquesta enormitat de publicacions. Es tracta de La mirada de la sargantana, de Roger Bastida, publicat per l’editorial Columna.

Diuen els qui en saben que a l’hora de narrar el que s’ha de fer es furgar en els calaixos tancats de la història i treure a la llum èpoques, personatges i anècdotes curioses i vestir-les fins que conformin un bon text. I això és el que ha fet Bastida en la seva obra de debut. Ha obert el calaix del modernisme i de la Barcelona de canvi de segle, amb totes les seves convulsions, i ha trobat un personatge de primer ordre: la Júlia Peraire, la dona que es va convertir en musa i amant de Ramon Casas, un dels més grans artistes catalans de tots els temps.

La novel·la passa per la reconstrucció de la vida de la Júlia -venedora de loteria a la plaça de Catalunya- i de les seves relacions amb Casas, amb qui s’acabarà casant. Però sobretot és una reconstrucció de tota l’època que els toca viure als dos en una Barcelona terriblement marcada per les diferències de classe. I a més a més és també un viatge al cor i les intimitats d’alguns dels millors artistes de casa nostra en l’època modernista, especialment Santiago Rusiñol i Miquel Utrillo, que són excel·lents personatges secundaris que ajuden a comprendre aquest fresc on hi ha també un amor malvist per la burgesia benpensant del moment: el d’un home de quaranta anys amb una noia de només dinou.

És cert que tot aquest material és prou atractiu per si mateix, però que no basta. Amb això es pot fer un molt bon llibre o esgarrar-lo. I aquí és on hi ha la grata sorpresa: Bastida no només ha sabut confegir una bona novel·la amb tota aquesta història, sinó que ha anat una passa més enllà i ha fet un llibre perdurable. Perquè ha sabut conjugar amb mestria les focalitzacions, perquè hi ha canvis de narrador quan s’escau, perquè ha sabut alternar el gran angular amb l’enfocament nicroscòpic i perquè ha sabut inventar i recrear, novel·lar allà on no arribaven els papers, la documentació, la realitat. El resultat és una magnífica novel·la de debut que treu de l’oblit la musa del modernisme i la col·loca com a protagonista d’un llibre que fa justícia a la seva proverbial  bellesa.

SEBASTIÀ BENNASAR

La mirada de la sargantana

Roger Bastida

Columna

Barcelona, 2017