CONFIRMAT: DAN BROWN NO ÉS APTE PER ALS AMANTS DE LA LITERATURA

Vaig emprendre la lectura d’Orígen, la nova novel·la de Dan Brown, perquè havia d’assistir a la roda de premsa del llançament mundial del llibre i amb totes les prevencions possibles. Aquest no és el tipus de literatura que a mi m’agrada, però tenia una certa curiositat per veure quina era la fórmula que feia servir aquest home que ha venut 200 milions d’exemplars abans de la publicació d’aquest nou títol i que a l’Estat espanyol ha venut 8 milions de còpies de El codi da vinci. A priori les novel·les llargues em desconcerten bastant. Penso que en general hi ha excel·lents novel·les de 200 pàgines o com a molt de 300 i que el temps que es dedica a llegir un “totxo” potser es temps que s’hauria pogut emprar en llegir dues o tres novel·les més curtes (només li perdono l’extensió a Roberto Bolaño, a les edicions de contes complets o als epistolaris). Però es veu que el mercat editorial ara busca exactament el contrari i que els fans de les nouvelles de Patrick Modiano, per exemple, no tenim gaire predicament. Així que aquest ja és un primer handicap: el nou Dan Brown té 630 pàgines que he llegit de dalt a baix abans de fer aquesta ressenya i arribar a una conclusió òbvia però que constato: no és apte per als amants de la literatura.

Començo amb una sinopsis reduïda: un tipus, Edmond Kirsch, ateu reconegut, ha de fer un anunci que canviarà la historia de la humanitat. L’escenari serà el museu Guggenheim de Bilbao i l’amfitriona de l’acte, l’Ambra Vidal, directora del museu i promesa del príncep Julià.  Durant l’acte és assassinat i el seu amic Robert Langdon, professor de simbologia i iconografia religiosa de la Universitat de Harvard, amic de Kirsh i present a al Guggenheim i l’Ambra Vidal hauran de fer tot el possible perquè el descobriment del mort vegi la llum. I això els durà a viure aventures a La Pedrera, la Sagrada Família i el centre de supercomputació de Barcelona mentre a Madrid i a Sevilla van passant o han passat fets rellevants per a la trama.

Dan Brown torna a intentar establir un diàleg entre religió i ciència -potser l’única cosa interessant del llibre- i es val de la fórmula del thriller per expressar els seus plantejaments. Fins aquí, res a dir, però si analitzem una mica fredament el llibre veurem tot un seguit de raons per les quals la lectura és d’ínfima qualitat.

  1. Les repeticions innecessàries. Ja se sap que quan un escriu una obra adreçada a un públic molt ampli el que vol és que el missatge quedi molt clar des del principi. I si això significa tractar com a tontos alguns dels lectors, doncs cap problema, fem-ho. Per això, perquè Dan Brown no confia en els seus lectors, repeteix algunes idees nombroses vegades al llarg del text. Per exemple, diu fins a quatre vegades que la Sagrada Família és una obra que es paga amb els diners dels feligresos i de les entrades. Es veu que això li deu sobtar.
  2. Els diàlegs aquetípics. La novel·la presenta dos tipus de discursos dels personatges. D’una banda tenim els diàlegs marcats amb els seus corresponents signes de puntuació (guions) i de l’altra, en cometes, tenim petites entrades en el pensament dels personatges. Doncs bé, tant els uns com els altres són totalment arquetípics, previsibles, convencionals. Aporten poquíssim a la narració. L’exemple més paradigmàtic és quan en un moment donat Robert Langdon, Ambra Vidal i mossèn Breña -sacerdot de la Sagrada Família- estan pujant una empinada escala de cargol a la Sagrada Familia i el capellà s’ofereix a quedar-se perquè no pot més. L’Ambra Vidal llavors deixa anar un “ni ho somniï” que fa fa mal a qualsevol lector. Si l’escena de l’escala era tòpica, el diàleg està pensat directament perquè l’afortunada companya de Tom Hanks la digui molt bé en la versió fílmica.
  3. Els personatges que no s’aguanten per enlloc, especialment la família reial. Si els diàlegs són molt fluixos, molts dels personatges estan molt mal creats i molt desdibuixats. Podem passar que l’Ambra Vidal sigui promesa del rei, d’acord, i hi ha un intent de fer-nos una mica interessant l’almirall Ávila, molts dels personatges secundaris estan totalment desdibuixats  o ridiculitzats. Especialment divertit és veure el tractament de la casa reial espanyola amb un príncep Julià capaç de declarar-se a la tele i de genolls o d’un rei moribund que sempre ha estat enamorat del seu confessor. Evidentment mai la casa reial espanyola serà ni de bon tros tan progressista com la pinta Brown (per exemple un dels somnis dels dos reis era esbucar el Valle de los Caídos o finalment fer-ne un gran centre de la memòria històrica, aquests ianquis que catxondos!) i sobretot, mai dels mais els personatges es poden comportar tal com els presenta l’autor.
  4. Un helicòpter i un jet privat sempre faciliten les coses. Que el científic mort sigui multimilionari serveix per poder tenir un jet a punt per volar de Bilbao a Barcelona (en aquest cas a Sabadell). Un ordinador supermodern s’encarrega de tenir-ho tot a punt i un cotxe Tesla fa la resta i permet entrar a la Pedrera. Quan cal, com que l’Ambra Vidal és futura membre de la casa Reial, té guàrdies al seu abast i helicòpters per desplaçar-se. Molt James Bond, tot plegat.
  5. Les llargues parrafades científiques i el bonisme. Un altre dels fets que no m’agraden gens de la novel·la és quan comença a fer llargues parrafes científiques per intentar demostrar que sap de què parla. I per descomptat el final, un conjunt de desproposits de primer ordre que acaba amb el bonisme que deixa satisfet i tranquils els seus lectors. Si la primera meitat de la novel·la té punts interessants, les darreres cinquanta pàgines són horroroses.

I no té res de bo, aquest llibre de Brown? Mentiríem si diguéssim que no. Brown controla bé la dosifcació de la informació i el maneig d’alguns recursos narratius com el flash back a més a més de fer moltes ganes de visitar el Guggenheim. Però és clar, amb això no n’hi ha ni per començar. Això sí, segur que tornarà a vendre molts de llibres, perquè ja se sap que no sempre el que hi ha entre dues cobertes es literatura. I si això serveix perquè es puguin publicar unes quantes bones novel·les de dues-centes pàgines d’autors nostrats, benvingudes les vendes, encara que la seu social se’n vagi a Madrid.

SEBASTIÀ BENNASAR

Origen.

Dan Brown

Columna.

631 pàgines.

Trauducció d’Esther Roig.



Categories:Crònica

Etiquetes: ,

1 reply

  1. Que es venguin desenes de milers d’exemplars d’aquest llibre no és garantia, ni de bon tros, que es publiquin novel·les curtes d’autors nostrats. Les editorials no funcionen així… Collons, Bennasar, encara te la creus, tu, aquesta?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: