Bea Cabezas (Barcelona, 1976) viu actualment a Los Angeles i és escriptora. La seva darrera novel·la publicada és La nit abans, editat per Rosa dels Vents, en què la protagonista és una mecanògrafa i taquígrafa del Diario de Barcelona al mig dels anys seixanta que lluita en un terrible món d’homes per mostrar la seva vàlua.

-Vau dir que si Trump guanyava les eleccions aniríeu a viure a Mart, i en canvi us trobo fent entrevistes a la vostra agència, a Gràcia…

-És que encara no tinc el vestit espacial i allà no hi ha escoles. Molta gent em diu que tinc molta sort de viure als Estats Units per la situació política a Catalunya, però no sé si hi estem millor. Hauria d’anar a viure a Canadà, però hi fa molt de fred. A Los Angeles ens hem acostumat a viure amb el focus de Hollywood que ens il·lumina i ens escalfa.

-De fet, que hi féu a Los Angeles?

-El meu marit és director de cinema i és el que toca. Jo podria viure on fos si hi hagués internet.

-Escriureu alguna cosa sobre la ciutat? De fet, ja vau escriure sobre Nova York…

-Qui està escrivint sobre el tema és en Jordi Puntí, fa força anys, i ell té el tema del Xavier Cugat. Jo a Los Angeles estic molt ficada en el món de les mares de la ciutat i em té fascinat, és una manera molt diferent de veure i de viure la maternitat i te n’adones d’on ets. Les mares pregunten constantment sobre càstings infantils i si en surt en contra la linxen.

-Malauradament, per a una dona, ser actriu o tennista són de les poques professions on poden guanyar tants diners com els homes…

-Doncs preferiria que les meves filles fossin tennistes. El pare és guionista i director de cine i el que no vol de capa manera és que siguin actrius i menys essent dones, amb tot el que veiem que està passant. Però la persecució sexual de la dona existeix a tot arreu, per exemple en els anys seixanta que reflecteixo a la novel·la.

-Una novel·la molt barcelonina…

-La culpa la té la meva mare, a qui li he dedicat el llibre, i que sempre diu que el món hauria estat molt diferent si ella hagués nascut deu anys més tard. La generació de les dones dels anys seixanta ha passat a la història com unes dones que el règim franquista volia que fossin molt antigues i la prova és el que els feien estudiar: respecte al pare, al marit, les tasques de la casa… i moltes no volien ser així, volien trencar amb això. Aquesta és una època que narrativament està una mica oblidada i em venia de gust parlar-ne.

-Un moment marcat, per exemple, pel concert dels Beatles…

-Sí, és clar, és que tot això ja arribava. Fer-se petons al carrer era impossible, però a la gent jove li arribaven els aires de llibertat dels llocs on sí que hi havia aquesta llibertat. I a poc a poc hi va haver la contestació estudiantil… però hi ha pocs llibres sobre el tema i molts estan descatalogats, per això he hagut de documentar-me molt amb gent viva com el Josep Maria Cadena o amb les hemeroteques. Crec que hi ha un buit històric quan en realitat aquí és on neix tot el moviment que després ens durà a la Transició.

-Vos també heu estat periodista i sabeu que les redaccions han canviat molt, però en poc temps, segur que encara en devíeu conèixer alguna que s’assembla a la que retrateu…

-Sí, és clar, el periodisme s’estudia però és un ofici que s’apren. Jo vaig entrar a l’Avui com a becària el 1996 i va ser l’any en què es va prohibir fumar a la redacció i després vaig treballar molt temps a El Temps, a la redacció de Barcelona, on era l’única dona.

-Una part important dels canvis han tingut a veure amb la teconologia, però vos opteu per crear un personatge que domina la tecnologia punta de l’època…

-Sí, les coses han canviat molt i el que més ha canviat és el paper de la dona. El 1965 hi ha el concert dels Beatles, que és el mc guffin de la novel·la pel que va representar, una metàfora de la censura, que fins al darrer moment va intentar amagar un concert multitudinari, amb els grisos envoltant-lo perquè la gent no hi entrés i la gent hi va anar massivament, però ells continuaren afirmant que havien punxat.

-Fet que demostra que la postveritat no és cap invent d’ara…

-És clar que no, les notícies falses no les ha inventades Trump sinó els dictadors fa molt de temps. En aquell temps, tornant a la pregunta anterior, no hi havia dones, hi havia mecanògrafes i taquígrafes, però la Maruja Torres em va explicar que això era la seva categoria laboral, però que allà es feia de tot. Evidentment mai van estar considerades com els homes i els feien fer la secció femenina i similar… però a mi m’agradaria recuperar el personatge, amb l’Anna fent de periodista, el que passa és que al Diario de Barcelona no hi van entrar fins al 1974. El 1968 sí que hi havia el Diario Femenino, amb un nombre important de dones a la redacció, i que el 1972 es transformarà en el Mundo Diario.

-Independentment de la vida laboral d’ella, hi ha un tipus de relacions molt peculiar: tenim la família d’una banda i les altres dones del diari…

-La família de l’Anna es molt la de la meva mare, i la seva mare és la meva àvia, em venia molt de gust parlar-ne i mostrar-la. És una família representativa de l’època, amb el bilingüisme a casa, de classe mitjana baixa treballadora… també és interessant això que dius de la relació amb les altres treballadores. És un món en què ningú no es plantejava estudiar sinó fer un casament i deixar de treballar. Les noies de casa bona sí que estudiaven però moltes per trobar un marit millor. Les relacions amb les altres noies serveixen de contrast, moltes fan el que poden o volen dins les normes del règim i també hi ha la Leonor, la vídua que es queda sola durant tota la vida… compaginar la feina i la vida ha estat sempre molt complicat.