Bèlgica és un país que normalment passa desaparecebut. La seva selecció de futbol juga notablement bé -sobretot gràcies al fet que la majoria de jugadors s’exerciten en lligues estrangeres- però mai no aspiren als grans resultats; la macabra història del rei Leopold i el genocidi al Congo és prou antiga com perquè l’escàndol no afecti a l’actual monarquia parlamentària -si a algú li interessa la història cal que llegeixi “El fantasma del rey Leopoldo” de l’Adam Hochschild- i fins i tot molta gent pensa que alguns dels seus artistes, escriptors o músics més importants no són pas nascuts a Bèlgica. Aprofitem la polèmica suscitada pel refugi del president Puigdemont a Bèlgica per repassar deu petits apunts culturals sobre el país (podrien ser molts més) on viuen 11 milions de persones i tenen tres llengües oficials (com als Països Catalans, vaja)

Comencem per dos mites pictòrics, un d’antic i un de més contemporani. I és que tant Jan van Eyck com René Magritte són belgues. El primer va néixer el 1390 i va revolucionar la història de la pintura mundial i el segon el 1898, i és un dels artistes surrealistes més reconeguts. Si algun dels trets polítics dels darrers dies s’assemblen a un moviment pictòric, potser el surrealisme en podria ser un.

Hergé, el pare de Tintin també és belga i va néixer el 1907, per tant l’intrèpid periodista també té aquesta nacionalitat. I cal recordar els orígens presidencials exercint el digne ofici de redactor per a la premsa gironina. Vet aquí més paral·lelismes.

Pel que fa a les cançons, el govern català ha tingut a Lluís Llach entre les seves files, però és que resulta que entre els cantautors que són belgues però que poca gent ho sap destaquen la figura de Jacques Brel, nascut el 1929, un dels grans mestres de la chanson, font directa d’inspiració de la nova cançó nostrada. Hi ha qui diu que en la banda sonora del govern a l’exili hi ha temes com les Corrandes de Pere Quart musicades pel mateix LLach, però no hi ha res confirmat al respecte. Més sorprenent resulta la filiació belga de Salvatore Adamo (1943), però és que els seus pares emigraren a Bèlgica quan tenia 3 anys i allà s’hi va criar aquest compositor de cançons d’amor no aptes per a la relació entre Catalunya i Espanya.

Un altre dels fets culturals decisius belgues és la ciutat de Bruixes, patrimoni de la humanitat i situada a 90 quilòmetres de Brussel·les. Si fa no fa, com Girona respecte de Barcelona. A més a més, les dues ciutats compten amb una població similiar, amb uns 10.000 habitants més per a la capital belga.  I també està situada més al nord…

La gastronomia belga i la catalana no tenen gaires coses en comú, per sort. I a banda de la xocolata, coneguda per tothom, l’altre gran plat nacional són els musclos amb patates. I sí pot sonar rar, però oi que els grans cuiners catalans han estat capaços de mesclar-ho quasi tot? Doncs aquesta fusió té l’afegit de ser tradicional.

Un dels fets que mesuren les potències culturals d’alguns indrets és l’obtenció de premis Nobel. Catalunya no en té cap -potser ara que som una República tenim alguna opció, perquè els Estats en tenen- però Bèlgica sí. Passa que li van concedir el 1911. Maurice Maeterlinck.

I per acabar, dos escriptors fonamentals. D’una banda tenim en Georges Simenon, per a molts el pare de la novel·la negra a Europa. I home, la situació que estam vivint a casa nostra potser sí que té molt de negre. Si la novel·la negra és social i serveix per explicar una societat, les que s’escriuran en el futur seran acollonants. I també és belga (nascuda el 1966) l’escriptora Ámelie Nothomb, la noia més consolidada de les lletres franceses. Em nego a posar-hi paral·lelismes, però em quedo amb un títol, Estupor i tremolors. Molt adequat, oi?