La plaça del Llibre ha tornat a omplir de llibres en català el centre de la ciutat de València en una de les mostres més visibles que les coses han canviat molt al cap i casal, tant pel que fa als ocupants de la Generalitat com pel que fa als ocupants de l’Ajuntament, si més no des del punt de vista simbòlic -quin goig els policies municipals contestant en la nostra llengua des de la porta del que durant molt temps fou el féu privat de Rita Barberà-. Tot i això, arribar a València aquests dies és moure’s en una sensació agredolça. L’espanyolisme més irredempt ha pres la ciutat des de fa mesos i les banderes onegen amb més força que mai per marcar a tota ultrança les posicions. La declaració d’independència de Catalunya s’hi veu amb molta preocupació i també amb molta esperança, depenent de la posició de cadascú.

Hi he arribat amb l’Euromed de les nou del matí, que anava força ple i que des de que ha incorporat la parada de l’Aldea-Amposta triga quinze minuts més que abans, qua ja no era ràpid. Mentre, a Madrid fan servir l’alta velocitat per anar a llocs que es mereixen sortir al llibre La españa vacía del Sergio del Molino o al de Marc Augé dedicat als no llocs. Aquestes estacions fantasmes de línies de tren que no agafa ningú i que recorren paisatges buits. És l’estat centralista que no vol ni sentir-ne a parlar del corredor mediterrani perquè la seva mentalitat comercial ha quedat arrelada al segle XIX (ja hem vist que la política ha quedat ancorada en el franquisme més ranci).

Des de l’estació de Joaquin Sorolla fins a la plaça del llibre no hi ha més d’un quart d’hora de trajecte -menys si els semàfors són condesdents amb els vianants, fet que passa poc sovint-. És una llàstima que amb l’Euromed no s’arribi a l’Estació del Nord, sobretot perquè començar el dia passant pel vestíbul modernista era una manera fantàstica d’arribar a la ciutat. Sigui com sigui, en arribar a la plaça del Llibre les coses canvien. Deu ser que els llibres duen aquesta aroma de llibertat, aquella sensació de refugi. És la una del migdia, la presentació de Barcelona, viatge a la perifèria criminal no serà fins a les sis i mitja del vespre -ara ja fosca negra pel canvi d’hora- i trobo els primers coneguts, la Mercè Climent i el Juli Capilla defensen els llibres que editen, hi ha escriptors recitant els seus texts, nens corrent, un ambient bonic de dissabte. Em trobo l’Albert Toldrà, que ha publicar El plaer de la carn. Sexe i temperament en la cultura medieval i que em fa pensar en la famosa dita que corria per la redacció del Diari de Balears adreçada per una redactora a un redactor en cap: “Juan, tienes que follar más y joder menos”. Els periodistes, que de vegades tenen veritats d’aquestes mentre fabriquen la postveritat.

A poc a poc vaig endinsant-me dins la ciutat. Hem quedat per dinar amb alguns dels autors del llibre en un indret d’aquests que coneixen els locals i que val la pena que no indiquem. En el passeig passo per davant de l’Edifici Octubre i per la Llotja. El mercat central està estibat de gent i les terrasses dels restaurants. A la plaça del Tossal -de dia recordo les llargues nits del Carme immortal- hi ha un aiguabarreig de cultures de tot el món i entro pel carrer de Sant Miquel. A un restaurant molt a prop de la plaça de mossen sorell hi entra un carretó ple de peix fresc provinent del mercat i sento un matrimoni gran que parla “todo lo que quieras, pero estos catalanes son la hostia, el presidente habla francés e inglés y el nuesto qué, yo sólo por eso ya les daba la independencia, son gente maja y culta y el Rajoy es un capullo que no sabe idiomas y además un facha. Esta gente son admirables”. La dona no hi està gaire a favor y tampoc l’altre matrimoni amb qui comparteixen taula y gambes, navalles, cloïsses i segurament arribarà la paelleta…

Dinar amb amics escriptors garanteix que riuràs. I si a taula hi ha en Juli Alandes, riuràs molt. Potser tots ho necessitàvem. Quina virtut terapèutica tenen els amics i veure com li brillen els ulls a l’Esperança Camps quan parla del nou projecte de la ràdio i la televisió valenciana, que comença ben aviat i que m’assegura que “tindrà un programa de llibres impressionant”. De gairebé tres hores entaulats només hem parlat de política deu minuts. Sorprenent però cert. El Juli està especialment content pel premi que la plaça del llibre ha atorgat a Marc Granell, un dels degans de la poesia en català. Hem de suposar que el vi i els diferents arrossos que arriben a taula ens ajuden a distendre la cosa, però també les batalletes de periodistes, quan n’Esperança Camps i jo els descobrim que els dos ens hem inventat durant una temporada els horòscops dels diaris. Quin gran exercici de periodisme recreatiu.

El Carme de cada vegada s’està convertint més en un aparador per a turistes amb els apartaments nous que s’hi obren, els restaurantets i les cases que s’hi arreglen. Fa vint anys no era encara així. Me n’alegro del bon gust i em sap greu pels antics habitants del barri, que a poc a poc n’han estat expulsats. Han passat ja vint anys d’ençà que el vaig trepitjar per primera vegada i en vint anys han canviat tant les coses… al Portal de la Valldigna ens fem una foto de rigor: assassins de paper que esbudellen Barcelona i que ara planegen, potser, fer el mateix amb el cap i casal. Qui sap, aquesta és la màgia de les antologies, que t’aplegues amb gent que t’estimes.

I arriba el moment de la presentació després d’haver passejat per aquesta València que hora foscant encén els seus fanals taronges que espero que no canviïn mai. Aquesta llum càlida que em recorda totes les nits del món al carrer de Cavallers, porta d’entrada i sortida del món. Tenim mitja hora curta per parlar de tot plegat. Abans ens hem reunit amb en Josep Lluís Roig, que també puja a l’escenari i amb la LLuïsa Crespo i la plaça bull de vida i de gent comprant llibres, ara sí. Si fos per ella s’hauria de sortir com a mínim un cop al mes a conquerir la ciutat amb la presència de la cultura nostrada. Hi estic totalment d’acord.

Comença la presentació i tot i que no ens havíem repartit els papers, trobo que queda rodona, tot el que volíem dir del llibre acaba apareixent. L’anècdota és l’esquarterament que ha fet Roig amb els seus alumnes: han dividit el llibre físicament per llegir-lo. Coses que passen a les aules de secundària. Evidentment, no me’n puc estar i asseguro que “novel·la negra és que els assassins del meu amic Salvador Iborra estiguin en llibertat i que els consellers del govern català siguin a la presó, que novel·la negra és que s’ajorni l’entrada dels feixistes que assaltaren Blanquerna o que novel·la negra és que no s’investigui qui eren els feixistes del 9 d’octubre a València” i en la rèplica final acabo amb un “visca els Països Catalans” que sé que no acaba d’agradar al respectable -alguns m’ho fan saber de forma explícita, amb allò de som a València, no a Catalunyal. M’és ben igual. Els escriptors no podem callar, hem de prendre partit i hem de defensar les nostres idees a tot arreu, sinó ens estam censurant.

Més gent a qui saludar. Francesc Mompó ens convida a anar a veure el Barça al mític Lisboa, però el tren de tornada ens obliga a refusar la invitació. Ángels Moreno ve a fer-se fotos amb nosaltres. I els editors de Sidillà defensen la paradeta després d’haver fet quilòmetres i quilòmetres des Girona. Tornem a l’estacio. Ara sí que la sortida és del Nord, amb el mosaic modernista. Al final, mentre marxem cap a casa, una darrera conversa amb l’Ilya Pérdigo, editor de Crims.cat. “Al final el que hem de fer, el que ens cal, és estendre la massa lectora”. Completament d’acord. He travessat el tren pràcticament sencer per anar al bar i constato que sí, que ens calen més lectors i sobretot més lectors en català. Algú havia dit no sé què de fer una república lectora?