EL LUXE DE TROBAR-SE AMB ELS LECTORS

Moltes de vegades em demanen quin es el llibre que més m’estimo dels que he publicat. I cada vegada costa més trobar una resposta. Crec que l’editorial Meteora ha publicat el meu títol més important i a la vegada la meva millor novel·la. Es tracta, respectivament, de Pot semblar un accident (un assaig que recorre la novel·la negra en llengua catalana entre el 1999 i el 2010 i que intenta explicar també com es transformen en aquests deu anys els territoris de parla catalana i com ho reflecteixen aquestes novel·les) i de Nocturn de Sant Felip Neri, publicada el 2013. També tinc molt clar que les millors novel·les negres les he publicat amb Alrevés, el 2013 i el 2017. Es tracta de El país dels crepuscles (enguany hem tingut la sort de poder anunciar la seva publicació a Mèxic amb Ediciones B) i L’imperi dels lleons, que s’ha publicat a la vegada en català i en castellà i que va guanyar el premi a millor novel·la negra escrita en català al festival Valencia Negra. I que potser Un oceà de memòria (publicada amb el Gall el 2016 és la meva novel·la més personal) Però dels 31 títols publicats fins al moment el que més m’estimo amb molta diferència és Cants de Sirena Negra, publicat per Saldonar el 2015. Sol passar sempre que el llibre preferit dels autors no sol ser mai el llibre preferit del públic.

Per això em va fer una especial il·lusió trobar-me amb els alumnes de filologia de la Universitat Rovira i Virgili el passat dimarts en una doble sessió proposada per aquesta meravellosa escriptora i professora que és la Margarida Aritzeta. Els alumnes d’una de les seves assignatures -compartida entre diverses filologies- i un servidor vàrem poder debatre una bona estona sobre aquests Cants de sirena negra i sobre les estratègies discursives i narratives que s’apliquen en aquesta actualització de la novel·la d’aventures a la recerca d’una sirena negra que és el gran amor que mou el protagonista. Crec que és el llibre que més m’estim perquè va canviar d’alguna manera la meva forma d’escriure -hi apareix per primera vegada, per exemple, la segona persona- i perquè crec que l’homenatge a les històries d’aventures i al mar em congracien amb part de la meva infantesa. També perquè és el llibre que m’ha costat més poder publicar. El vaig acabar el 2003 i fins que el 2015 en Francesc Gil no va dir endavant, van passar dotze anys en què el llibre va passar per diferents editorials i premis fins a trobar el seu lloc. Per això haver-ne pogut parlar amb joves lectors ha estat un dels regals de la setmana passada.

També va ser un regal anar l’endemà a la biblioteca de Martorell per parlar de L’imperi dels lleons i poder emmarcar-la en la novel·la negra en català. Crec que per a tots els autors és un luxe poder anar a explicar els nostres llibres i trobar-nos amb els lectors. Escriure és una feina solitària, generalment. Publicar és una feina d’equip. Però només amb aquests encontres pots arribar a saber exactament què en pensa la gent del teu llibre. I això és fonamental per poder anar millorant. Un luxe haver pogut parlar del llibre més estimat i de la millor novel·la negra en només un dia de diferència.



Categories:Crònica

Etiquetes: ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: