Victor Hugo pensà Europa, anys abans de la Gran Guerra, amb mig segle d’antelació de l’acabament de la Segona Guerra Mundial i, en conseqüència, de la constitució de la Unió Europea de Konrad Adenauer, Robert Schuman, Jean Monnet i Alcide De Gasperi.

Al discurs visionari que obria el Congrés de la Pau, pronunciat el 21 d’agost de 1849, Victor Hugo parlà de la necessitat d’una Europa unida amb una sèrie de pilars vertebradors. El primer fou la necessitat de pau entre els pobles. El segon, la sobirania del poble i la importància de les urnes. A més, feia servir la idea dels nacionalismes com a recurs per lluitar contra els règims totalitaris. Era l’època de les unificacions d’Italià, amb Garibaldi, i d’Alemanya, feta Imperi l’any 1871. A la idea de nació, hi trobem la manera d’enfortir al poble contra les tiranies i, per extensió, contra els senyors feudals.

Per això és tan obscè, escoltar Juncker assegurar que el nacionalisme és un verí quan aquest fou abans un mecanisme de composició europea. És cert que la història sempre s’escriu i es reescriu d’una manera interessada, i que la solen explicar més alt i fort els vencedors. Però és difícil admetre una simplificació tan barroera. El nacionalisme ha servit per fer bestieses i manipular però, també, per lluitar contra els règims totalitaris.

Als inicis del segle XX, al nord d’Àfrica, Abd el-Krim cercà, a les tribus berbers del Rif, la llavor que donà origen al nacionalisme que consolidà l’estat marroquí contra el colonialisme francès i espanyol. No és fàcil parlar de nacionalisme amb propietat, sempre hi trobem un exemple i un contraexemple, una actuació amb sentit i una amb desproporció. Els temps han canviat però no tant. A favor de la idea, cada vegada més utòpica, dels Estats Units d’Europa, caldran estats que atorguin de veritat la sobirania al poble, seran necessaris uns nacionalismes que, simultàniament, afavoreixin la relació amb les nacions veïnes i lluitin amb èxit contra els comportaments totalitaris, que de vegades s’amagaven en nom de la democràcia. El somni europeu de Víctor Hugo trontolla. Somiem més que mai.

Carles Domènec

I