Fer-se totes les il·lusions possibles és el títol del volum que aplega gràcies a la feina de Francesc Montero alguns papers esparsos de Josep Pla. Teòricament havien de formar part d’un segon volum de notes disperses de l’Obra Completa, però el projecte mai no va veure la llum i ara, gràcies als tres anys de recerca de l’investigador en els papers de la Fundació Pla, arriben al lector publicats per Destino.

L’estudi dels papers que ha fet Montero és exemplar. La introducció explica i aclareix l’origen dels materials i els contextualitza i és molt d’agrair la claredat expositiva feta per al lector mitjà i no per a l’erudit planià. Això a l’hora de voler acostar l’escriptor empordanès al gran públic és molt d’agrair.

Llavors tenim les notes esparses de Pla, que demostren la seva profunda covardia i la seva genialitat com a escriptor. I és que per primera vegada ens trobem amb un Pla catalanista, fastiguejat del franquisme i que no dubta en titllar Espanya de bassa de merda. Així doncs, veiem un pla que carrega contra l’església i la burgesia però ho fa privadament i quan ja és gran i el règim ja du més de vint anys en el poder. Aquestes notes privades mostren el Pla àcid de sempre que podria ser un gran tuitarie: ‘Es pot conquistar amb un arrauxament. Colonitzar implica intel·ligència, Espanya’ que ara ha descobert que aquell règim que ell va contribuir a instaurar -no oblidem que Pla va fer d’espia per a Franco i que ell és un dels guanyadors de la Guerra Civil- és totalment perniciós per a la llengua i la cultura catalana i també per a la pròpia Espanya.

L’aparició d’aquests pòstums obliga a plantejar-se dos fets: per què aquesta oposició tan notòria al franquisme se la guarda per a ell i en cap cas no fa un esforç per a publicar-la? Fins a quin punt arribava la covardia de Josep Pla? De tots és sabut el procés de transformació ideològica d’un falangista vell com Dionisio Ridruejo que acaba a l’exili de Paris per les seves idees després d’haver anat tensant la corda amb Franco. Si tan decebut estava i si tan emprenyat estava, no podia haver-se implicat una mica més en la crítica al bàndol vencedor? D’aquí la crítica a la covardia de Pla que aquests papers accentuen. Perquè si hagués continuat mantenint-se en el cinisme i en aquella postura tan seva, no hi hauria hagut lloc per a la indignació. Però la publicació d’aquests papers demostra que féu la puta i la ramoneta fins al darrer moment, en un exemple ben lúcid del que ha estat l’esport nacional en aquest país fins fa mitja hora, i si no que li ho demanin a Santi Vila.

Malgrat tot, l’aparició d’un llibre nou de Josep Pla sempre és un motiu de joia perquè ningú no escriu com ell, amb aquesta facilitat per l’adjectiu precís, per la captació i evocació de cada una de les situacions i anècdotes. D’aquí la importància de la recuperació d’un llibre que indignarà els lectors per veure fins a quin punt fou covard Pla que no féu res amb aquestes notes, i fins a quin punt és genial l’escriptor capaç d’escriure coses com ‘Plou. Les sabates cruixen com si trepitgessin la pela d’un cacauet’.

SEBASTIÀ BENNASAR