Gaël Faye: “La guerra és com una pintura impressionista i no arriba mai de manera sobtada”. 

Gaël Faye a l’hotel Alma de Barcelona. Fotografia de Carles Domènec.

Gaël Faye a l’hotel Alma de Barcelona. Fotografia de Carles Domènec.

Abans de la primera pregunta, a una tranquil·la sala d’un luxós hotel a Barcelona, veig el passaport francès sobre el seu mòbil, a un costat de la taula i sóc conscient que tindrà a veure amb la conversa que és a punt de començar. El cantant d’èxit Gaël Faye (Bujumbura, Burundi, 1982) ha escrit ‘Petit país’ (Éditions Grasset, 2016), una primera novel·la que ja ha venut més de 700.000 exemplars, guanyadora del premi Goncourt dels estudiants de l’any 2016. Empúries la publica en català (traducció de Mercè Ubach), Salamandra en castellà (per José Manuel Fajardo).

El rap té a veure amb la poesia. Ha servit el seu ofici de cantant com a preparació per a la tasca de novel·lista?

La pràctica de l’escriptura de cançons ha nodrit el meu estil de novel·lista. En tenir consciència d’escriptor, no volia escriure una novel·la d’un cantant de rap. Jo volia la novel·la d’un novel·lista. Ha calgut desaprendre la manera d’escriure que conec de les cançons, on cal estar atent a cada paraula, detall i sonoritat. Si això ho fas en una novel·la, pot acabar tenint un estil massa dens.

Em referia també a si la condicionat l’habilitat del poeta per la precisió de la paraula.

Sí, és cert. El que valoro sempre dels escriptors, i dels artistes en general, és la presència de la poesia.

Quina ha estat la motivació que us ha fet escriure ‘Petit país’?

Explicar una infantesa banal a Burundi. Quan s’hi parla, a l’actualitat, és sobretot des d’un punt de vista dramàtic. Volia contar que un jove pot viure a l’Àfrica una vida banal, però allunyat de la imatge tòpica del poblet africà, amb baobabs i bruixots… Aquí hi ha infants de barris residencials, que viuen la globalització. Volia contar que la guerra no arriba d’una forma sobtada, la guerra és una pintura impressionista, al principi són taques. A través dels ulls de Gabriel, aquest infant, observem com la situació canvia.

Gabriel és un nen amb uns certs privilegis: té una bicicleta, coneix el món francès del seu pare.

Exactament, és un infant de la classe mitjana africana, estudia a l’escola francesa però, també, pot fer vida de barri, conviu amb gent que no viu en l’opulència. Quan va a cercar la seva bicicleta robada, descobreix el món de la ruralitat, que desconeix. S’adona que hi ha diverses Àfriques sobreposades, no és un continent uniforme. La seva mirada és interessant perquè té més poesia que la d’un adult.

Amb aquest llibre esteu situant Burundi i Ruanda en l’escena internacional literària, d’una manera diferent a com ho fa la premsa.

Burundi no existeix a la literatura. No recordo haver llegit una novel·la que passi a Burundi. Puc citar algun autor, però no novel·listes. A Ruanda, en trobem algun però que escriuen a la cruïlla entre la biografia i la novel·la. Jo no he escrit una biografia disfressada, no he volgut explicar el que jo havia viscut. M’he recolzat en sensacions però no és la meva història.

‘Petit país’ va guanyar el Prix Goncourt des lycéens. Enguany és el torn de ‘L’art de perdre’, amb el qual hi ha connexions. El seu llibre tracta de Burundi i Ruanda, el segon d’Algèria, però sempre amb el rerefons de la colonització francesa. Hi trobem aquesta necessitat i, al mateix temps, gran dificultat per definir una identitat a mig camí entre dos mons.

Jo he resolt el problema d’una manera molt fàcil: jo ho sóc tot al mateix temps, no he triat. Crec que és el drama de molt infants mestissos, sempre cal dir-los que són meitat i meitat, és injust. Per què no ha de poder heretar el cent per cent del pare i el cent per cent de la mare.

Però la història, sovint, va en contra d’aquesta normalitat.

Es pot viure perfectament en dues cultures sense haver-les d’enfrontar. Són sempre els altres qui ens proposen aquesta oposició. Un infant pot acceptar dues cultures, o tres i quatre, de manera harmoniosa.

És evident que és una qüestió, la de la recerca de la identitat, que en francès ha donat molta literatura.

A França, la qüestió d’Algèria és complicada. El tema dels harkis, que crec que surt al llibre d’Alice Zeniter (L’art de perdre), és encara més complexa. Ens trobem, com diu Amin Maalouf, a les identitats assassines (Les Identités meurtrières és un assaig sobre la identitat i el conflicte que pot provocar). De jove, em vaig adonar de la qüestió de ser francès, per un cantó, i alhora ruandès tutsi. França té una responsabilitat política al genocidi tutsi a Ruanda.  La idea d’haver ajudat al genocidi m’ho posa difícil, a l’hora de conviure en aquesta doble identitat, és difícil d’acceptar. D’altra banda, pels ruandesos tutsi jo sóc un traïdor perquè sóc francès. Gabriel no qüestiona la seva identitat i serà la situació social la que l’obligarà a decidir. A França, després dels atemptats, es parlava de la possibilitat de perdre la nacionalitat. La gent que havia comès un acte terrorista i tenia doble nacionalitat, podria perdre la francesa.

És, si més no, un joc perillós. 

És una cosa bastant increïble.  Això no passava si la persona tenia un sol passaport. Et podien retirar la teva nacionalitat, el que vol dir que no s’accepta aquesta dualitat. És el mon com s’ha creat amb les nacions i les banderes. Vivim en una anomalia, en un mon ple d’influències, no ens podem agafar a una identitat pura, compartim moltes identitats. Si som europeus, a la força som el producte d’una mescla. 

Comenceu el llibre amb un passatge que defineix el racisme d’una manera molt ridícula, per la mida del nas. 

El racisme és una excusa per odiar l’altre. Els humans podem tenir la intel·ligència de l’estupidesa. Després del genocidi, hi havia una gran animositat entre els tutsis que provenien d’Uganda, del Congo i de Burundi. Els hutus havien odiat els tutsis i després aquests s’odiaven entre ells. Sempre trobem excuses per justificar l’odi. A la novel·la destaco l’absurditat d’aquesta història. Al món, les guerres es basen en estupideses i llegendes que inventem. 

En aquest sentit, la novel·la pot servir com un llibre d’història. 

Exactament, pot representar l’altra cara de tot el que la premsa explica sobre el genocidi. De vegades, llegim coses de periodistes reputats i respectats coses molts absurdes i anàlisis intel·lectuals que ho redueixen tot, que parlen de qüestions racials d’una manera que no es toleraria a Europa. Aquest llibre tracta de dur la normalitat. 

Quin serà el vostre futur d’artista, entre la literatura i la música? 

Sempre he volgut explorar distints camins possibles. La bona rebuda de la novel·la m’encoratja a seguir escrivint. He descobert una cosa extraordinària: crear un mon amb una novel·la dona molt de plaer. Treballo en una segona novel·la. 

El seu passat d’analista financer queda un poc lluny. 

Sí, no en tenia res de poètic. Jo cerco sempre la poesia en el que faig. 

 Quin sentit pren la paraula tutsi a causa de la colonització francesa. 

Primer arribaren els alemanys, després els belgues que desenvoluparen aquesta idea. Les ètnies existien, en realitat eren clans. A Burundi i Ruanda, hutu indicava una pertinença social. Era tutsi qui posseïa les vaques. Els qui conreaven la terra eren hutus. Eren categories socials movibles. En arribar els colons, convertiren aquestes categories socials en categories racials, heretades del segle XIX. A la societat ruandesa, hi havia un únic déu, amb una organització complexa i moderna. Es va pensar que la seva categoria els provenia d’un origen distint, es va ‘racialitzar’ el poble, començaren a mesurar el nas de la gent i la mida del crani. 

 És trist i vulgar. 

Els ruandesos acabaren per creure’s aquesta història. El 1814, el comte alemany Von Goetzen, es converteix en el primer europeu que entrà al territori ruandès i, un segle després, el 1914 esclata el genocidi ruandès. En un segle, es desenvolupà la teoria racista i la ideologia genocida. Els ruandesos acabaren creient teories inventades a Europa i oblidant la seva pròpia història. Els assassins tenien una frase que repetien, tiraven els cadàvers al riu, que passava per Etiòpia, hi deien que així tornaven al seu origen. Tallaven el nas dels morts. A l’acte de matar, hi havia tota una simbologia. 

Viviu a Ruanda? 

Sí, tot i que els propers mesos torno uns mesos a París per la promoció del llibre i perquè tinc concerts a Europa. 

 La seva família es refugià a França durant el genocidi dels tutsis de l’any 1994. Per què, ara, us heu mudat a Ruanda?

No coneixia Ruanda, jo he crescut a Burundi. Vaig conèixer Ruanda abans del genocidi, a la vacances, quan visitava la meva àvia. Tenia una imatge esbiaixada de Ruanda, era el país del genocidi. Volia conèixer el país. Estic molt content d’haver pres aquesta decisió. Ruanda ha esdevingut un país tan banal com Burundi o França. No sé les raons però em sento atret a la banalitat de les coses. Tenim molts conflictes entre comunitats perquè no ens coneixem, ens imaginem coses. Vull cercar el punt just i trobar la justícia. 

Carles Domènec.

 



Categories:Crònica

Etiquetes: ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: