EN LA MORT DE MANEL MARÍ O ADÉU A UNA GENERACIÓ POÈTICA VALENCIANA

Ha hagut de passar un mort des de la seva mort el passat dia u de febrer abans de poder fer aquesta peça sobre Manel Marí i la importància cabdal per a les lletres catalanes escrites des del País Valencià. En primer lloc perquè la seva mort sobtada i tristíssima ha estat un cop mal de digerir -si és que mai es poden digerir aquestes coses- i en segon lloc perquè mai no és fàcil parlar de la dissort que acompanya un grup poètic. Per a mi, la mort de Manel Marí suposa el punt i final d’una tríada de poetes valencians, dels quals ara ja només en queda un, amb els quals m’unia una amistat i una fascinació poètica particular. Estic parlant, és clar, del mateix Mari, del malaguanyat Salvador Iborra i de l’Iban Llop, el supervivent d’aquesta fornada de poetes per a mi molt especial.

Començaré pel principi. No sóc poeta -malgrat alguna incursió en el gènere, bastant desafortunada, d’altra banda- i per tant el meu consum de lectures de poesia és forçosament menor que el dels poetes, que en llegeixen molta i la coneixen molt millor que jo. Per tant, tot el que digui a partir d’aquí és simplement fruit del gust personal. Malgrat tot, vaig començar la meva trajectòria com a escriptor com molts, fent alguns versets. A Salvador Iborra el vaig conèixer el 1997 a Mallorca quan va venir a participar en una trobada de joves escriptors i en molt poc temps es va convertir en el meu millor amic fins a la seva mort, assassinat a Barcelona. Junts compartírem unes primeres publicacions en els llibres dels premis Solstici de Manises, on vetllaren armes poètiques molts joves del país i on férem coneixences importants.

Salvador Iborra

Jo havia viatjat per primera vegada a València el 1996 per cobrir els premis Octubre, que aquell any donaren al Diari de Balears per la seva reconversió en diari en català. Josep Porcar, joveníssim, es va emportar el premi de poesia. Però va ser amb Salvador Iborra que vaig descobrir tota una generació de poetes per a mi desconeguts i sobretot tot un munt de gent jove que començava. Els dos admiràvem, per sobre de tot, tant a l’Iban Llop com a Manel Marí, que havien començat a publicar les seves obres en els darrers anys de la dècada dels noranta. Com que Salvador Iborra era tres anys més joves que ell s’hi emmirallava i va començar a publicar cinc anys després, el 2003, quan tant Marí com Llop ja havien publicat quatre col·leccions de versos cadascun.

Crec que en les tres veus hi havia, i hi ha encara, moltes similituds. Sobretot en els primers poemaris de Marí i LLop i en els dos primers d’Iborra. LLavors cadascú emprén el seu camí i es fa gran i les lectures i la vida els duen per camins molt diferents, això sí, d’una grandíssima qualitat literària. És clar que hi ha molts altres poetes valencians de la seva generació, però pocs tenen aquesta afinitat poètica entre ells. És clar que molts dels que han vingut per darrera són extraordinaris, com molts dels que els precedien, però a hom li agrada defensar la importància de les obres de les seus amics.

Hi ha tres moments que marquen la meva relació amb tots ells. Amb Salvador Iborra el moment en què em demanà que presentés el seu primer llibre a Badalona i el vaig fer viure trenta segons de pànic quan vaig dir que “jo no defensaré aquest llibre, perquè es defensa per si sol”. Vaig notar el seu alè en la segona part de la frase. Amb Manel Marí mai no oblidaré el seu recital a la casa museu Fernando Pessoa a Lisboa, on l’havíem pogut convidar a participar. Amb un got de vi a les mans va oferir una lliçó de recitació que tots vàrem quedar acollonats, sabedors que havíem assistit a un moment màgic. Aquell viatge a Lisboa va ser extraordinari. I de l’Iban recordo perfectament el moment en què ens vam desvirtualitzar: havia vingut a posta de de l’Alguer per retre homenatge a Salvador Iborra després de la seva mort en un gest que em va commoure i que l’honora com el que és, un gran poeta i una millor persona.

La mort s’ha emportat ara el talent de Manel Marí i potser ha arribat l’hora de dir adéu a un grup poètic del qual ens queden les seves obres i sobretot la carrera futura que pugui fer l’Iban Llop. Crec que els tres han sembrat de grans versos la literatura catalana contemporània fent més que mai una connexió espiritual entre els Països Catalans: un eivissenc resident a València, un valencià que mor a Barcelona però amb una obra que no s’entén sense el pas per Mallorca i un castellonenc afincat a L’Alguer. Tots escampant versos pel món i assolint una certa pàtina d’immortalitat.

SEBASTIÀ BENNASAR



Categories:Crònica

Etiquetes: , , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: