El bolígraf, un invent modern que esdevé error en novel·les històriques

No sóc pas un lector d’aquells massa perepunyetes, però hi ha alguns errors històrics en determinades novel·les que em posen molt nerviós. Per exemple, quan vaig llegir Violetas de marzo, de Philipp Kerr, no vaig poder suportar que digués que als camps de concentració hi havia presos espanyols quan a l’època en què està ambientada la novel·la la Guerra Civil Espanyola encara era bastant lluny d’acabar.  En els darrers temps hi ha una certa plaga de bolígrafs en èpoques en què és impossible que aquest invent meravellós existís.

Vaig llegir en una novel·la que Companys va signar uns documents amb bolígraf -impossible- i el darrer cas és la novel·la L’ordre del dia, d’Éric Vuillard, on a la pàgina 19 es pot llegir “Es va sentir una tos cavernosa, el caputxó d’un bolígraf va fer un esclafit minúscul”. En aquest cas, el responsable del bolígraf és Jordi Martín, el traductor, que no devia saber que el 1933 encara érem lluny del bolígraf.

I és que no va ser fins el 1938, que el periodista hongarès László Bíró va observar que la tinta que s’utilitzava per a imprimir diari s’assecava més ràpidament que la de les estilogràfiques i decidí emprar-la en una ploma i canviar el plomí per una boleta metàl·lica, que en desplaçar-se damunt del paperdeixava anar regularment la tinta viscosa i oliosa, la qual s’assecava fàcilment. D’aquest mecanisme prové el mot anglosaxó “ballpoint pen” (ploma amb punta de bola), adaptat al francès per “stylo à bille” i al català, mitjançant l’espanyol, com a “bolígraf” (estri d’escriure amb bola), encara que a molts països se’l coneix per “biro”, en referència al seu creador.

Bíró, era jueu i va haver d’exiliar-se a l’Argentina, i per això va trigar cinc anys més en patentar els bolígrafs, que no es van comercialitzar fins a llavors. El 1951 el baró francès Marcel Bich va comprar la patent a Biro per la sorprenent suma de dos milions de dòlars i va començar a fabricar el BIC, que ven uns 14 milions d’unitats per any

Bíró va tenir un soci amb el qual va desenvolupar el seu invent, però invertiren els guanys en diferents invents fracassats fins que finalment es referen amb un altre invent sensacional que segeuix el mateix principi: el roll-on dels desodorants. Així que, senyors novel·listes, menys bolígrafs abans de 1943 i si volen una bona història, escriguin la del jueu que va anar a l’Argentina, la del reporter que fart de veure com se li acaba la tinta inventa quelcom revolucionari que es mereix una  bona novel·la.

SEBASTIÀ BENNASAR



Categories:Crònica

Etiquetes: ,

2 replies

  1. Molt interessant el teu article, Sebastià. Només voldria aclarir-te que prou que ho sabia, que el bolígraf no era tan antic i que abans s’escrivia amb ploma. Els traductors no traduïm pas com màquines, sense pensar, i per això mateix també ens equivoquem, a vegades, sobretot quan estem més pendents del gir d’una frase que no pas de l’adequació al context d’algun objecte del contingut (en francès, “stylo” equival tant a “ploma” com a “bolígraf”). Aquesta vegada per desgràcia ens vam adonar de l’error quan el llibre ja estava imprès (i parlo en primera persona del plural perquè ni la correctora ni l’editora tampoc no ho van veure). Els anacronismes són les espifiades que més ràbia em fan, i a més, per acabar-ho d’adobar, solen ser presa fàcil dels caçaespifiades més despietats. Si mai tornes a trobar un error d’aquest estil en alguna traducció meva, t’agrairia que m’ho fessis saber abans d’escampar-lo suposant el que sé i el que no sé. Gràcies!

  2. Molt interessant el teu article, Sebastià. Només voldria aclarir-te que prou que ho sabia, que el bolígraf no era tan antic i que abans s’escrivia amb ploma. Els traductors no traduïm pas com màquines, sense pensar, i per això mateix també ens equivoquem, a vegades, sobretot quan estem més pendents del gir d’una frase que no pas de l’adequació al context d’algun objecte del contingut (en francès, “stylo” equival tant a “ploma” com a “bolígraf”). Aquesta vegada per desgràcia ens vam adonar de l’error quan el llibre ja estava imprès (i parlo en primera persona del plural perquè ni la correctora ni l’editora tampoc no ho van veure). Els anacronismes són les espifiades que més ràbia em fan, i a més, per acabar-ho d’adobar, solen ser presa fàcil dels caçaespifiades més despietats. Si mai tornes a trobar un error d’aquest estil en alguna traducció meva, t’agrairia que m’ho fessis saber abans d’escampar-lo suposant el que sé i el que no sé. Gràcies!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: