Joan Elies Adell (Vinaròs, 1968) acaba de ser designat per la consellera Laura Borràs com el seu successor més directe: director de la Institució de les Lletres Catalanes. Fins a l’aplicació del 155 havia estat l’encarregat de l’oficina de la Generalitat a l’Alguer, on havia desenvolupat una intensa activitat cultural que no només afectava a Sardenya sinó també a Itàlia. Poeta i assagista de llarga trajectòria va formar part del grup dels anomenats Imparables, tot i que d’una forma tangencial. La seva poesia és de maduració lenta i ara acaba de publicar amb Saldonar el poemari Res no és personal.

—Vos vau cessar en el càrrec de delegat del govern a l’Alguer amb el 155…

—Sí, es va tancar el que es coneix com l’ofici de la Generalitat a l’Alguer, una oficina que administrativament depenia de la delegació a Itàlia, però que era un cas molt particular perquè nosaltres a l’Alguer hi érem a petició de l’Ajuntament de la ciutat i de fet l’oficina és seva. Ens hi havien convidat per col·laborar en els aspectes lingüístics i per treballar a favor de la cultura. Jo, pel meu perfil cultural, vaig ser aprofitat per tractar temes culturals a tota Itàlia, però a Sardenya em dedicava una mica a tot plegat, sobretot temes culturals i turístics i des de l’Alguer es valorava molt positivament la nostra presència allà, que ara ja anava cap al vuitè any.

—Coneixent com són les societats insulars imagino que la rebuda no va ser fàcil i es va haver de fer molta pedagogia i diplomàcia…

—He hagut d’escriure una guia sentimenutal de l’alguer per guanyar-me el respecte de molts algueresos. Bromes a banda, el que hem de pensar és que tots són majors d’edat com per decidir què vol fer amb la seva llengua i amb la seva cultura i nosaltres no els hem de dir què han de fer. L’Alguer és una ciutat petita, de 40.000 habitants, però és la mostra viva de la catalanitat d’una illa que encara ha d’articular bé les seves identitats culturals, que cada dia tenen més reivindicació. Quan tu arribes a un lloc així, petit i difícil, on tothom es coneix i on hi ha hagut tot de guerres internes, el que volen és que et posicionis amb els uns o amb els altres i nosaltres el que hem de fer és mantenir els vincles institucionals, hem d’estar contents de ser-hi i col·laborar i donar suport a les iniciatives que sorgeixen de l’Ajuntament de l’Alguer, de la regió de Sardenya i de l’Estat. Ells tenen una joia cultural i lingüística que nosaltres ens estimem molt i la nostra funció és dir-los que tenen aquesta joia.

—Una feina que va més enllà dels algueresos…

—És que és un patrimoni de tots els sards. La feina que tenim és que se n’adonin que el català és un patrimoni de l’illa i que forma part de la seva història. L’Alguer és el testimoni lingüístic que han estat catalans durant segles. Sardenya, per qüestions directament relacionades amb la construcció estatal italiana, desconeix la seva pròpia història, però per exemple es podrien fer rutes catalanes a la ciutat de Càller on hi ha patrimoni material i immaterial d’un gran potencial.

—I quanta gent parla i conserva aquesta joia de la qual parlàveu?

—Es calcula que hi ha entre 12.000 i 15.000 persones que parlen alguerès i una part important de la població que ha viscut a l’entorn de la llengua i la coneix i seria fàcilment recuperable, però hi ha una enquesta d’usos lingüístics que explica que el 90% dels enquestats vol que el català s’ensenyi a l’escola i això es una tendència molt positiva que hauríem d’aprofitar.

—Hi haurà relleu al capdavant de l’oficina?

—Sí. Exteriors vol recuperar la delegació d’Itàlia i lògicament s’ha de veure com s’articula aquest compromís explícit que tenim amb els algueresos.

—Un dels problemes que ens trobem habitualment és l’aparició i desaparició dels vols més o manco regulars entre Catalunya i l’Alguer…

—Sí, però des de Pasqua la Regió Autònoma de Sardenya ha fet uns incentius i ara tenim vols de Vueling garantits fins a l’octubre a raó de dos setmanals. També hi ha vols a Càller, tot i que la distància és molt més gran. Esperem que aquesta ruta sigui rendible també amb turistes sards que vinguin cap a Barcelona fora de la temporada estival.

—Com és el procés que us du a acceptar aquest nomenament com a director de la institució de les lletres catalanes?

—Va ser un proposta inesperada. Quan la consellera, amb qui m’uneix una trajectòria professional i una amistat molt llarga, m’ho va dir mai m’havia passat pel cap que pogués dirigir una entitat com aquesta. Professionalment no ho vaig dubtar, personalment sí, la meva parella és sarda, tinc una filla petita… i tot i que mai em pensava que em cessarien del càrrec d’una manera tan barroera com amb l’aplicació del 155, també pensava que havia arribat l’hora del relleu a l’Alguer. Tot plegat em va decidir acceptar el risc d’una nova vida que ara i durant un temps dependrà molt dels avions.

—Quin és el principal repte a què haurà de fer front la institució?

-El de recuperar una certa normalitat. La institució ha fet una feina molt bona els darrers anys i ha visibilitat molt la nostra literatura i la nostra llengua, fent un gir cap a la modernitat i hem de recuperar aquesta vitalitat. La veritat és que el sector ha respost molt bé davant l’agressió, però el primer que hem de fer és posar-nos al dia.

—Tot i això, fins al 2019 continuareu amb un pressupost prorrogat. Es poden fer coses?

—Haurem de fer el que estava previst i haurem de fer política per resoldre els imprevistos i els reptes importants. Després de l’estiu hem de tenir una presència important a la Setmana del Llibre en Català i hi ha el festival de poesia de Sant Cugat, per exemple, a més a més dels centenaris en marxa i els programes habituals. Per a tot això tenim el pressupost prorrogat ara per sort ja sense els comptes intervinguts.

—Amb els centenaris potser s’haurà de fer alguna cosa perquè cada any en seran més…

-Sí. Haurem de fer una reflexió general sobre les commemoracions i pensar si és millor focalitzar els recursos en un determinat escriptor o en un altre. Tots tenen dret a la commemoració, però potser podem crear xarxes amb altres institucions del territori i pensar la manera de fer-ho implicant al màxim altres institucions.

—La vostra antecessora en el càrrec, la consellera de cultura Laura Borràs, va tenir pràcticament el do de la ubiqüitat…

—És una persona amb una capacitat de treball i una potència intel·lectual molt alta i el seu exemple és molt difícil d’assolir perquè el llistó està molt alt, com palesa el fet que sigui diputada i consellera de cultura. Jo no puc ser Laura Borràs, sóc Joan Elies Adell, i aprofitaré al màxim l’èxit que ha aconseguit la Laura per fer visible la institució a tot arreu. Nosaltres tenim un equip petit però molt implicat amb el qual aconseguirem mantenir els programes que ens caracteritzen, la feina ben feta i la visibilitat.

—Repassem algun d’aquests programes.

—D’acord. Lletres a les aules seguirà perquè és fonamental que els joves puguin veure la literatura com quelcom atractiu i per això tocar els autors és fonamental; també seguirà el programa a les biblioteques, el lletres en viu. Pel que fa al Què Llegeixes, potenciarem els encontres amb els més joves, per exemple el dia 30 de juny a l’Arts Santa Mònica farem una trobada de booktubers amb professors per veure com poden aprofitar la seva experiència per a les aules; el seminari de traducció de Farrera l’avançarem a Setembre i tindrem Espanya com a país convidat amb autors espanyols treballant amb els seus traductors al català per mirar de crear nous diàlegs literaris i aviat anunciarem el festival de poesia de Sant Cugat a més a més de tenir en compte tot el que ens queda pendent dels centenaris… de feina ens en queda molta.

—I com pot afectar aquest nomenament a la vostra obra pròpia, ara que tot just estreneu poemari nou?

—Bé, acabo de publicar un llibre de poesia tot just ara i jo sóc de producció lenta. Jo crec que no és incompatible, pot ser em resultaria més complicat si fos novel·lista. Espero que els moments per crear hi siguin. També penso que des del càrrec em podré posar al dia, estimular-me i aprendre moltes coses de les noves generacions poètiques, que m’he perdut perquè jo era fora i que em podran aportar tot el seu bagatge.