La consellera Laura Borràs presenta el poemari “Res no és personal” del director de la Institució de les Lletres Catalenes, Joan Elies Adell, programada a La Inexplicable quan cap dels dos tenia càrrec polític

Hi ha coses inexplicables en el món de la poesia. Començant per trobar un refugi al carrer Galileu de Sants (compartit a la part alta amb les Corts) que es diu La Inexplicable i que és precisament una llibreria. També és inexplicable que una presentació de poesia aplegui l’actual consellera de cultura, Laura Borràs, i l’actual director de la Institució de les LLetres Catalanes, Joan Elies Adell i que el que s’estigui presentant, precisament, sigui el darrer llibre d’Adell, “Res no és personal”, publicat per Edicions Saldonar. Però és que quan la presentació es va programar -després van haver de canviar de dia perquè les agendes són males de quadrar- ni un ni l’altre no ocupaven el càrrec que ara ocupen i havia de ser la presentació que una diputada feia d’un poeta amic. Al final, la presentació de dimarts a la tarda va ser molt més que això: va ser la presentació d’una amiga a un amic que ha parit un molt bon llibre de versos. I les coses inexplicables van passar a ser explicables per l’art i màgia de la poesia.

El que ja no és tan inexplicable quan hi ha la Laura Borràs pel mig és que en un parlament de 40 minuts -suportat estoicament pels oïdors que s’havien quedat sense cadires i que omplien la llibreria de gom a gom, entre els quals hi havia noms com Isidor Marí o Feliu Formosa, entre molts d’altres- hi hagués temps perquè aparegués Soren Kierkegaard, Joan Margarit, don Giovanni, els poetes rius i els poetes llacs (i potser Joan-Elies Adell és un poeta riu que ha desembocat en un poeta llac amb el pas del temps i l’edat), anècdotes dels temps de la UOC, amistat, poesia i una anàlisi acuradíssima del text, sense fer massa aixafades de guitarra al personal. En definitiva, una lliçó de literatura marca de la casa.

I què és aquest Res no és personal? Doncs la consagració octosilàbica de Joan Elies Adell com a poeta. Aquell membre mig outsider de l’anomenat grup dels Imparables ha esdevingut en els dos darrers llibres en un poeta inclassificable, que va fent via per si mateix i obrint nous camins i traces que combinen de la lírica memorialística més íntima fins a la universalitat amorosa tot i que focalitzada en una sola persona, la seva dona, a qui s’adrecen alguns dels versos més bells del poemari i que la universalitzen:

“Només tu, Maria Grazia,/ has negat els solcs d’un edèn,/ vega fèrtil on conrear/ una mudesa diferent/ de la versemblança, de nobles/ ideals. Ets també tu l’illa/ que no apareix descrita en cap/ mapa, entrevista en un llampec/ de llum quimèrica i instantània./ Et vull habitar, atresorant/ dubtes i traçant amb respecte/ en el paper la sensació/ d’haver trobat un continent”.

Ja ho diuen, coses inexplicables que passen el juliol a Sants: la poesia.