La lectura de “Sobre la terra impura” de Melcior Comes i el visionat de “El Reino” generen una reflexió sobre la corrupció i les diferents arts

Melcior Comes (Sa Pobla, 1980) és un bon lector de Balzac. De fet, l’ha traduït al català. Per això mateix sap a la perfecció que la frase que va dir l’autor francès, “Darrere de cada gran fortuna s’hi amaga un crim” és perfectament aplicable a les nostres latituds. A Sobre la terra impura (Proa), acabada de publicar aquest mes de setembre, en Comes demostra unes quantes coses. La primera és que és capaç de dominar múltiples llenguatges narratius per crear un artefacte literari de primera magnitud. Així, quan pensàvem que ens enfrontàvem a una narració clàssica en primera persona -una primera persona molt ben trobada, un escriptor en hores baixes, separat, amb un fill petit i precaritzat-, de sobte en Comes es converteix en un novel·lista agosarat capaç d’entrar en els fluxos de pensament, d’alternar dues històries a la vegada, de deixar diàlegs barrejats i de ser experimentador quan introdueix la segona gran història de la novel·la. La segona cosa que demostra és que aquesta és una de les grans novel·les sobre Mallorca i per tant sobre el món que només podia haver escrit algú de la part forana, algú amb la suficient distància de Palma per mostrar-nos tot aquest món que també hi ha al llibre i que és una essència importantissima de l’illa.

Arribats aquí per ventura cal fer cinc cèntims de què va el llibre: molt senzill, aquest escriptor precaritzat rep l’encàrrec d’escriure les memòries d’una cantant que acaba de morir i que és ni més ni manco que la mare del seu millor amic i la segona dona d’Higini Verdera, el gran empresari mallorquí de les sabates -i els paral·lelismes que cadascú vulgui buscar amb una coneguda marca illenca de sabates amb botigues a tot el món van a compte del lector-. A mesura que avanci la investigació assistirem al retrobament dels dos amics, als records de la infantesa i sobretot a un misteri directament lligat a la Transició i al terrorisme d’extrema esquerra, que són els mcguffins sobre els quals s’articula una novel·la que sobretot vol explicar-nos l’altra cara de la Mallorca dels triomfadors: vol explicar-nos els perdedors que ho perderen tot amb un somni i que també vol incidir en les relacions paterno-filials i les seves complexitats. Pura literatura universal sense sortir de Mallorca.

Per fer tot això Comes es basteix de recursos narratius apresos a tort i a dret. Hi ha Balzac d’una banda. Hi ha l’Illa del Tresor amb homenatge explícit. Hi ha sobretot Baltasar Porcel i hi ha la gran novel·la americana, de Roth a Franzen passant per Foster Wallace. I hi ha tot això per crear ni més ni manco que una novel·la de Comes, una novel·la amb la seva veu pròpia, el seu estil i tot un món per explicar-nos, un món que ens permet entendre la podridura de l’Espanya contemporània.

Precisament de la podridura sistèmica de l’Espanya contemporània va “El Reino”, la novel·la pel·lícula de Sorogoyen. Antonio de la Torre està realment espectacular en el seu paper de polític de províncies descobert per la premsa en un cas de corrupció i a partir de la seva lluita per la supervivència -la personal i la política- veurem com el regne està molt més podrit del que ens pensàvem. Sorogoyen torna a emprar la seva excel·lent galeria de recursos -enquadraments curts en alguns moments, música perfecta i angoixant, uns quants plànols seqüència memorables i uns bons actors que queden absolutament tapats per la brutalitat d’aquest actoràs que és De la Torre- per emular els grans cineastes socials dels nostres temps, de Loach a Costa-Gavras i per demostrar-nos que el cinema també és una eina per despertar consciències.

Dues obres complementàries que mostren que la podridura té arrels fondíssimes.