Cada any, poc abans o poc després de Sant Jordi, es reobre el debat sobre la proessionalitat dels nostres escriptors. Ahir mateix, Gabriel Janer Manila explicava en una entrevista que el que va unir els escriptors de l’anomenada generació dels 70 va ser la recerca de la professsionalització molt més que no pas cap mena de criteri estètic. I Jordi Folk explicava a les xarxes una realitat molt brutal: els escriptors entre 45 i 60 anys arriben amb prou feines a 600 euros al mes com a guanys per la seva professió. I ho vinculava a un fet important: en cap moment de la campanya politica s’ha parlat de literatura i molt poc de cultura.

Ara que estam abocats a uns nous comicis: municipals a tot arreu i autonòmics a les Illes, també convindria recordar que la cultura és un dels principals elements de dinamització d’una societat, i que els creadors haurien de tenir una mica més de protecció, perquè si no ens trobarem com sempre: escriptors de diumenge, poc professionalitzats i menys competitius que els de fora, fet que va en detriment de la nostra literatura.

Observem per un moment la situació real per la qual passen el 90% dels escriptors. Els drets d’autor que es perceben són del 10% dels llibres venuts durant un exercici. És a dir, posem que un autor treu un llibre el mes de març i fins al 31 de desembre aconsegueix vendre mil exemplars de la seva obra, i que aquesta es ven a 18 euros. L’autor generarà 1800 euros que cobrarà a partir del dia 1 d’abril. D’aquí haurà de pagar el 15% a Hisenda i potser un altre 15% al seu agent editorial. En total, doncs, rebrà 1260 euros nets. I haurà estat molt de sort, perquè actualment les tirades de llibres en català de novel·la es mouen sobre el 800 exemplars i sovint menys. La conclusió és que l’autor, per ser mileurista, hauria d’aconseguir vendre deu mil exemplars de la seva obra, però a més a més hauria d’aconseguir-ho cada any, una quimera.

Això aboca a l’escriptor que vulgui viure d’escriure al multitasking, a fer moltes coses al voltant de la literatura, que no són ben be, escriure, però que ajuden a sobreviure. Si l’autor té sort, potser pot treballar com a free-lance en el món editorial fent diferents feines: informes de lectura, assessoraments literaris, direcció de col·leccions. Els informes de lectura es paguen a uns 70 euros de mitjana; la direcció d’una col·lecció pot comportar uns 1.500 euros a l’any. Per tant, si un escriptor dirigeix una col·lecció i fa un informe al mes, obté uns altres 2100 euros nets a l’any.

La traducció pot ser una altra de les sortides a les quals es vegin abocats els escriptors. És un ofici que han fet sovint tot i que no és la seva especialitat, és a dir, no en tenen la formació reglada. Tot i això, sovint les editorials hi confien perquè són treballadors amb els quals ja tenen relació. Posem que puguin fer 2 traduccions a l’any i que cada una els reporti 1.500 euros nets. Això suposaria 3.000 euros més al còmput anual.

Què més pot fer un escriptor amb les seves eines? LLibres d’encàrrec, és clar. Tot i que aconseguir entrar a la roda és força complicat, hi ha tot un mercat que neccessita redactors de continguts. Aquests llibres impliquen molta dedicació en un curt espai de temps, però poden suposar uns altres 1.500 euros per al compte d’ingressos. És difícil tenir-me més d’un a l’any.

I llavors queden, és clar, els actes públics: direcció de clubs de lectura, xerrades a institut, i altres bolos. Van molt buscats. Posem que un escriptor dirigeix tres clus de lectura a l’any, guanyarà uns 1800 euros nets i posem que generi uns altres 1.000 euros anuals amb bolos diversos. Arrodonim-ho i deixem per aquest concepte 3000 euros l’any.

Fins ara portem summats 10.860 euros i l’escriptor haurà hagut de fer 2 traduccions, un llibre d’encàrrec i escriure un llibre seu. Haurà hagut de dirigir 24 sessions de clubs de lectura i fer un mínim de 5 conferències o altres bolos, a més a més d’escriure 12 informes de lectura i gestionar una col·lecció. I ni aixi arribarà a ser mileurista.

Llavors, inevitablement, es veurà abocat a escriure en tots d’altres llocs on li paguin: el periodisme. En molts casos tindrà molt complicat trobar una tribuna, però si la troba sovint serà en premsa local que paga poc les col·laboracions si les paga. Imaginem que el nostre escriptor té sort i aconsegueix col·laborar en dos mitjans. Per a un fa una ressenya cada quinze dies i per a l’altre un article d’opinió cada setmana. Per la ressenya li paguen 40 euros nets i 25 per l’article d’opinió. No publica ni el juliol ni l’agost, per política editorial. En total sumarà 1800 euros més i ja superarà el mileurisme que s’havia proposat com a sou inicial. Però quant de temps a l’any podrà dedicar a la creacio de la seva obra?

Els premis literaris, doncs, esdevenen una temptació molt gran per al nostre escriptor. Sap perfectament que amb un premi de 3.000 euros guanya més diners que els drets d’autor de tot un any. I potser fins i tot es planteja un premi més ambiciós, imaginem que en guanya un de 21.000 euros, que un cop líquidats impostos i comissions es queda en 14.700. Potser ha dedicat un any de la seva vida a preparar aquell llibre i és clar, no podrà deixar totes les altres eines petites que són les que li dónen de menjar. Llavors hi ha la temptació dels premis petits, dels ajuntaments, 400 o 500 euros per un relat. Competència brutal, però si en caces vuit amb un any, el sobresou compensa amb escreix. Potser aquell any guanyes 17.000 euros i no 12.000. Si hi ha molta sort, repetim-ho.

Per tant, és cada vegada més complicat tenir escriptors professionals, però això sembla que no importi a gairebé ningú.

I hi ha solucions: A curt termini no gaires. A mig i llarg termini potser sí, i això implica una gran feina de la classe política a nivell local:

-Cal un pla lector per a cada municipi de tot el territori amb propostes obertes i dinàmiques per tal que els escriptors puguin multiplicar les seves activitats de cara al públic, i cal que aquestes activitats “bolos” estiguin ben pagats.

-Cal augmentar la base lectora.

-Calen programes de subvenció a l’escriptura arreu del territori, amb bones beques a la creació.

-Cal una reforma de la fiscalitat i un estatut de l’escriptor. En els trams inferiors als 20.000 euros de facturació l’escriptor hauria d’estar exempt de pagar els autònoms, o hauria de tenir una tarifa plana bonificada permanent no superior als 80 euros.

Aquestes són només quatre mesures inicials, però en podrien ser moltes més. El que cal també és plantejar-se si volem tenir escriptors o no. Potser sobrem i fem nosa.