La recerca de la professionalitat ha estat una aspiració màxima de molts escriptors. Maria Aurèlia Capmany, una pionera, feia tot això.

Fins als anys 70 Maria Aurèlia Capmany es va dedicar a la docència. No va ser fins a l’inici de la nova dècada, quan feia ja deu anys que havia fundat l’escola d’art dramàtic Adrià Gual i més de vint i pocs anys després d’haver iniciat la seva trajectòria literària, que es pot dedicar a escriure.

A escriure, sí, però pot viure de la seva literatura? Lògicament la resposta és que no. Explica Isabel Graña en el pròleg de Feliçment sóc una dona (Edicions 62) que: “viure de l’escriptura era i és molt difícil en aquest país, i per mantenir-se, Capmany alterna la traducció (de l’anglès, del francès i de l’italià) i l’escriptura literària amb les col·laboracions a la premsa catalana i espanyola. Escriu per a Diario de Barcelona, Avui, Canigó, Presència, Triunfo, el Noticiero Universal i molts altres, més de mil cinc-cents articles. Només així aconsegueix professionalitzar-se i viue de l’escriptura, aquell propòsit que havia manifestat a Espriu l’any 1948 i que, finalment havia esdevingut una realitat”.

Així doncs, un cop més el multitasking com a sortida professional. Només que ara, amb ben poques tribunes on publicar i on paguin els articles, quines solucions tenen els escriptors per continuar vivint d’escriure ja que no poden fer-ho de la literatura?