El passat divendres es va inaugurar el festival de novel·la negra en català, Tiana Negra. El plat fort era un homenatge a l’escriptora Isabel Clara Simó, que s’havia mort uns quants dies abans. L’acte va començar amb la projecció de part d’una emotiva entrevista que li havien fet a la Institució de les Lletres Catalanes, que paga molt la pena de veure sencera. Entre altres coses es va veure com se la va privar de ser directora de la institució, un càrrec que hauria exercit  a la perfecció.

Val la pena confessar en aquest moment que a mi no és de les escriptores que més m’agradin del país, potser perquè en algun moment em van fer llegir algun llibre seu obligatòriament i ja sabeu que les lectures obligatòries sempre són contraproduents. Però s’ha de reconèixer la seva vàlua, la trajectòria, el compromís i la solidesa del projecte que hi ha aldarrere.

Per això tots vàrem quedar al·lucinats quan la Margarida Aritzeta va afirmar -després d’haver dubtat de si ho feia o no, però visiblement enfadada per aquest fet- que “com a membre del jurat del premi d’Honor de les Lletres Catalanes vaig haver de sentir a dir que es refusava la seva candidatura perquè aquesta senyora no fa literatura”. Doncs si Isabel Clara Simó no feia literatura ja em direu què dimonis feia. I sobretot, quin concepte té sobre la literatura un jurat, el del premi d’honor, que per posar algú a l’altre extrem de tot el que representava l’escriptora alcoiana, tampoc no va reconèixer mai en Josep Pla.

Per sort, el 2017, li van concedir el reconeixement. Potser ja s’ho havien repensat i ja feia literatura. Sort que en tenim de tenir persones valentes com la Margarida Aritzeta, actual degana de la Institució de les Lletres Catalanes, que denuncia aquestes situacions, doble discriminació: per dona, i per haver fet en algun moment literatura de gènere negre. Un país de fireta.