Els Pirineus, en els darrers temps, s’han convertit en un dels espais més interessants per a situar-hi obres de ficció literària en les quals el misteri és un dels seus actius fonamentals. N’hi ha de tot tipus, de gènere negre, d’històriques, de més costumistes i l’escenari ha atret no només als autors de la contrada sinó fins i tot als barcelonins que descobreixen les múltiples possibilitats que aporta un territori poc poblat, amb grans àrees naturals no domesticades i que encara guarden força misteris (a banda de l’imaginari popular carregat de dones d’aigua, minairons i altres éssers fabulosos). Així doncs, el Pallars es converteix en l’escenari del sorprenent debut de Jaume Albert Ollé, que amb Els llops sempre tornen (Pagès editors) aconsegueix bastir una novel·la molt més que recomanable que obre les portes a una trajectòria que esprem que no tingui aturador.

La història parteix d’un dels grans misteris ocorreguts a les valls pirinenques, la caiguda la nit del 24 de març de 1944 d’un avió nazi, del qual es troba un sol tripulant, a Enviny. A partir d’aquí, Ollé trena una novel·la d’alta intensitat on el misteri del que hagi pogut passar amb els tripulants i sobretot amb la seva càrrega arriba fins als nostres dies. El primer capítol de l’obra, amb totes les seves ramificacions internacionals, és d’antologia, i tota la part històrica està molt ben trenada i documentada i manté un ritme trepidant.

També és molt interessant la part del present, quan en Jordi, un novel·lista i traductor vol que el seu padrí de bateig, en Sisco, li expliqui la seva història, que en part és la història de la gent de Cal Llop, d’on prové el Jordi. I aquesta història, explicada per un conco vell que ha fet de pastor tota la vida, lliga amb l’avió caigut. Destaca la gran tendresa en la construcció d’un personatge tan dur com el Sisco i el domini narratiu de les relacions humanes intergeneracionals. A banda, Ollé ha sabut crear trames i subtrames complexes on el misteri i l’enjòlit mantenen el lector ben enganxat a la història des del primer moment i fins al final, sense que hi hagi cap daltabaix, al contrari, present i passat tenen la mateixa intensitat i el lector vol saber tant la part històrica com el present.

Lògicament la novel·la presenta alguns petits defectes imputables a un primer llibre com pugui ser la repetició d’alguna idea en pocs paràgrafs de distància, però en general ens trobem amb un text notable, ben construït i treballat, posat al servei d’una història potentíssima des del punt de vista narratiu. Tot fa pensar que Ollé ha trobat un camí propi que ens ha de donar moltes alegries en el futur.

SEBASTIÀ BENNASAR.

Els llops sempre tornen.

Jaume Albert Ollé.

Pagès Editors, 2019.