L’anunci del tancament de les escoles m’agafa a Barcelona. M’han demanat si vull suspoendre el club de lectura a la llibreria Jaimes i he dit que no, més que res perquè la nit a Barcelona ja està prevista. Torno, doncs, cap a Olot, divendres al matí. Dijous horabaixa Barcelona ja ha donat inici al pànic. He vist cues per entrar a un supermercat i n’he vist tres mes que anuncien que no tenen paper de vàter ni carn. Ara ja és dissabte i el misteri del paper de vàter continua sense resoldre’s. I en general cap  de les animalades que hem fet tots plegats al supermercat.

Mentre vaig cap a la Teisa per agafar l’autobús -he dormit a l’Avinguda Vallcarca i per precaució no agafo el metro ni l’autobús, o sigui que baixo xino-xano, em trobo alguns estudiants universitaris que tornen de festa. M’al·lucina la inconsciència de la gent, com tots els madrilenys que han anat a la costa o tots els barcelonins amb caseta a la Cerdanya que han pujat cap allà dalt. Tant de bo se’ls espatlli internet aquests quinze dies en pagament a la seva inconsciència i a la seva insolidaritat.

En travessar el túnel de Bracons gira mal temps. Xavier Grasset va començar ahir el seu programa amb l’inici del Quadern gris, de Josep Pla, quan diu que és 1918 i que la universitat està tancada per la grip. Jo alterno dues lectures al bus: Teoria del gall, de la Margarida Aritzeta i Mar d’estiu. del Rafel Nadal. A l’Aritzeta pensava veure-la el cap de setmana a les Borges Blanques  s-‘hi  havia de fer el festival Borges Negres, suspès, com la majoria de festivals negres de tota la primavera i sembla que també el Sant Jordi-, a en Nadal el dimecres, perquè s’havia muntat un viatge per a periodistes a Portlligat i Cadaqués per contaginar-nos una mica d’optimisme o per infectar-nos-el, que últimament el periodisme pot ser molt agresiu i usar paraules que fan mal. Ara ja no els hauré de llegir a correcuita, els podré assaborir.

M’espera la família i anem directes a comprar. Normalment solem comprar al Bonpreu un divendres al matí i sols hi ha tres o quatre cotxes en tot l’aparcament. Avui hem hagut d’esperar que un cotxe marxés. Dins, la bogeria. I t’hi deixes endur. Corro cap a la llet i només en queda de descremada (cap problema, és la que fem servir), ella va cap al paper de vàter. Darrer paquet. De carn envasada no n’hi ha. Fem cua a carnisseria, xarcuteria, peix. Veig que algunes coses ja han pujat molt el preu. Algun viu farà un bon negoci. Per si de cas agafem més patates. D’arròs, només en queda de bomba. Sortim amb el carro una mica més ple de l’habitual. Després, a la tarda, baixo a comprar més verdures a la botiga de tocar de casa, que ho du directe de pagès. Té de tot, però està preocupada per si li suspenen els mercats de dissabte i dilluns.

A casa el primer dia sense escola ha passat molt ràpid. He convençut les nenes que la migdiada és imprescindible i s’haurà de fer cada dia. Són de bona pasta. Hi ha una allau de notícies, d’iniciatives, de coses per fer. Si hem de veure tot el teatre on-line, totes les sèries endarrerides, tots els dibuixos animats i sobretot llegir tots els llibres, necessitarem una vida de confinament. Comencen les primeres bromes per telèfon, corren memes i acudits. La gent és tan divertida com inconscient.

No he treballat gaire en divendres, però sí que he fet una cosa: fer el màxim de factures endarrerides possibles i començar a pensar com viurem el mes de maig i el de juny. Les he fet pensant en que d’ara fins a Setmana Santa gairebé no treballarem. Caldrà cobrar les coses endarrerides i administrar-les molt bé. I llavors parlo amb en Carles Domènec i decidim que això ho hem d’explicar. Des de casa, atrapats, fent una espècie de pont entre Luxemburg i Olot, entre la capital d’Europa i la capital de la Garrotxa. Jo, com a mínim, aixeco el cap i veig verd. I trencant l’horitzó els arbres de la Fageda d’en Jordà, que aviat tornaran a ser verds. Comença el diari del confinament.