Escric això en dilluns, el primer dia de confinament real de la població, que si se’l va passar per l’Arc del Triomf en bon cap de setmana, avui ha agafat massivament el metro per anar a treballar. Però parlem del bucòlic diumenge, que com a mínim avui plou (i sí, jo havia regat les tomatigueres, tal i com havia promès).

Des del finestral i des del balcó de casa meva es veu El Triai i els accessos als Aiguamolls de la Moixina. Feia un dia primaveral i una vegada més es va poder comprovar la inconsciència de la gent. Aquí no obeeix ni Déu. Et passes la puta vida demanant un constipat per quedar-te al llit i ara que et diuen que et quedis a casa quinze dies t’entra el mal de san vito i tot són ganes de sortir.

Som un país indisciplinat de mena i això ens passarà factura. Podríem haver après d’Itàlia i en canvi estem governats per ineptes amb vocació de Torrebruno. I com que som irresponsables anem de cap al toc de queda i les sancions enormes com a element de dissuassió. Al funcionari gracioset de Canàries que diu que s’ha saltat la prohibició de sortir de casa l’haurien de deixar en la indigència. I aixi amb tota la colla de descervellats.

Fins ahir ningú no volia anar a passejar el ca i ara veig cans que tenen set amos que van en bicicleta i patins i som-hi que no ha estat res. Quedeu-vos tots a casa. És clar que els grans empresaris també hi haurien de posar de part seva, no pot ser que la festa sempre la paguin els de sota.

De moment portem el tancament prou bé. Com un cap de setmana de pluja (algú s’en recorda de la tempesta Glòria o això ja és el pleistocé inferior?). Les nenes s’han abonat a la migdiada (i els grans una estoneta també) i avui hem menjat escudella i carn d’olla. Per sopar han fet coca de verdura i s’han entretingut tallant la mongeta per a l’ensaladilla que ens hem cruspit avui migdia.

Mentre, la xarxa bull amb tot d’iniciatives i propostes variades: gravacions de poesia i rentramissió on-line, en Mateu Xurí fent glosa a través del facebook live, no sé quants museus virtuals, obres de teatre, sèries de televisió… si ho hem de consumir tot necessitarem sis mesos de confinament.

No sé què hauria passat si això ens arriba a agafar en els anys 90. Sense mòbil, ni internet ni plataformes televisives. A mi no m’afecta, hi ha tants llibres per llegir… el que sí que constato és que llegeixo molt menys que abans del confinament. I escriure també. El temps amb criatures no el domines tu.

Això sí, no quedar-se a casa és una aberració i denota una insolidaritat molt gran. La meva juguesca és que haurem d’estar confinats fins a la mona de Pasqua pel cap baix. I això suposarà un desatre econòmic brutal i immediat per al proper mig any i una repercussió per als propers tres o quatre. Si els inconscients volen poder tornar al bar algun dia val més que no surtin a passejar el gos en família, ni anar a córrer pel bosc. Si allarguem els contagis haurem d’allargar el confinament i haurem d’endarrerir molt més la tornada a la normalitat i per tant estarem molts dies més sense treballar i sense cobrar. Aviat la gent es menjarà l’arròs sol. O amb paper de vàter.

Mentre, la primavera avança i estic pensant què punyetes sembrar en els dos cossiols grossos que me queden buits. Segurament germinarem uns quants cigrons amb les nines i així haurem fet un altre experiment i després veurem què passa: si surt tot, tendrem enciams i cebes a la primavera i tomatigues i ciurons a l’estiu. Els polítics ineptes em sembla que els tendrem sempre. I no cal sembrar-los, es reprodueixen sols, com les males herbes.

PS: Sabeu també que teniu dret a estar-vos a casa i no fer res, oi? Vull dir, que de vegades simplement no fer res i gaudir-ne ja és una victòria contra l’avorriment. Cuideu-vos i cuidem-nos.