La perspectiva és que això s’allargui. Molt. Paga la pena que ens anem mentalitzant. El conseller Bargalló a la fi ha parlat clar: no se sap quan tornaran a obrir les escoles. Ara només cal que posi tots els recursos a l’abast per convertir la televisió en una eina educativa: tots els continguts per franges horaries per als diferents nivells. Es pot fer emprant el Canal 33 i l’Esports 3. Així no hi hauria problemes amb l’esquerda digital.

A casa hem començat a fer alguns dels deures que ens han enviat els mestres de l’escola Malagrida. Ells en diuen propostes didàctiques. Fantàstic, genial, digue-li com vulguis. Sort que la gran fa primer de primària. Si em toqués haver d’ajudar algú a fer derivades i integrals hauria de confessar que no sé com punyetes vaig aprovar les matemàtiques de BUP i COU. Vaig poder triar lletres mixtes, això del llatí i el grec també em superava i al final l’estadística sempre m’ha agradat a la vida. Aquests dies no. Veig les corbes de la projecció del virus i de les morts i sé  que el terror és això i no cap novel·la d’Stephen King.

El telèfon ha fet molta feina amb el repte dels dos milions. Quasi tanta com les nenes amb la terra d’una pastera i diferents potets. A la fi hem trobat alguna cosa per fer sorretes i convertir la terrassa en un petit parc improvisat. Hem jugat també a bàsquet-nadons (es tracta de llençar peluixos a una cistella situada a alçada infantil) i hem vist La petita flauta màgica al youtube del Liceu.

Al migdia, netejant l’enciam, sorpresa: un cargol. Només que això va passar dimecres i em vaig oblidar d’explicar-ho. Comencem a no saber massa bé en quin dia vivim.

Avui és el segon dia que mengem arròs des de que estem confinats. I ja era només amb ou i amb pebrots i carbassa escalivats. Els ous de les gallines del pare de la Sandra, la nostra veïna verdulaire, són excepcionals. D’un gust antic. Començo a pensar com en direm del confinament quan acabi. Malauradament tindré temps per pensar un nom. Proveu això d’escalivar carbassa. Un dia d’aquests li demano la recepta a l’Anna del pastís que en fa i que va descobrir la meva sogra en una trobada de puntaires, crec.

Hem fet uns vídeos per al projecte Finestres Obertes recitant uns poemes, ja avisarem quan en Joan Castells els pengi. De moment m’emociona molt veure el del tenor Antoni LLiteres que us recomano moltíssim. De fet paga la pena fer-se susbscriptor del canal. Veure tanta bellesa en una Palma que no podrem trepitjar en molta estona és emocionant i aterridor a parts iguals.

Cuideu-vos i cuidem-nos!