Rafel Nadal s’endinsa en la mediterrània per oferir-nos un llibre de viatges i memòria, a mig camí entre la crònica i l’elogi sentimental

No sol ser gaire habitual que en els llibres de no ficció els narradors reconeguin les seves emocions, que en algunes ocasions poden arribar fins al plor. Tampoc sol ser gaire habitual que els ressenyistes reconeguin les seves emocions a l’hora de llegir un llibre, qui sap si per un fals pudor o perquè en aquest país encara hi ha qui creu que els tipus que parlem de llibres no hem de mostrar-nos com el que som: gent normal que llegeix i que parla del que llegeix. Doncs bé, hi ha uns quants passatges de Mar d’estiu, el nou llibre de Rafael Nadal, publicat per Univers a la seva col·lecció La Joie de vivre, que són profundament emocionants per al lector i que sovint coincideixen amb els moments de màxima emoció de l’autor. Evitarem fer aixafades de guitarra (si us plau, tot i que l’IEC hagi acceptat spòiler, fem insubmissò contra la parauleta), però quan el lector arribi que pensi en avis i espills i ja em donarà la raó.

El nou llibre de Nadal és una joia per als sentits. Rellegit aquests dies de confinament (s’havia de presentar originàriament a la premsa tot just al començament d’aquesta sotragada) és encara molt més frapant. Per què? Doncs perquè ens parla de la relació de l’autor amb el mar a diferents paratges de la Mediterrània: des del mar proper de Portlligat i la Costa Brava fins al mar de Xipre. A través dels diferents viatges i de les diferents situacions viscudes el lector pot transitar a la vegada per l’espai físic, però també per l’espai temporal dels darrers cinquanta anys i redescobrir fins a quin punt la Mediterrània és en el nostre substrat i ens conforma com a poble.

Nadal sap escriure molt bé. Això ningú no ho pot posar en dubte. Hi haurà qui cregui que pel fet de ser mediàtic això no és possible, perquè un altre dels vicis del país és pensar que qui triomfa en els mitjans audiovisuals i qui té un important èxit de públic lector no pot escriure bé. Com si fos del tot incompatible. I és cert que hi ha casos en què això és així, però qui hagi llegit a Nadal sabrà que el tòpic no es compleix, que és un prosista de primer ordre. El domini del lèxic, l’eficàcia de la narració a la recerca de l’emoció i el punt just d’erudició sense arribar en cap cas a la pedanteria, son els tres punts forts d’una obra absolutament deliciosa per a qui vulgui perdre’s pels paisatges que ens són ben presents encara que no hi haguem viatjat: som grecs, som romans, som també fenicis i som en essència mediterranis.

Nadal no perd l’oportunitat de posar cullerada en tots els temes que li interessen: la solitud de les illes a partir del setembre; la decadència de la gastronomia; fets insòlits com que els productes de proximitat no es trobin a les cartes dels restaurants; la degradació d’una certa forma de vida; les excentricitats de Dalí… hi ha moments sublims en el llibre com els arrossos que cruspeixen amb delit els gironins exiliats durant l’any a Barcelona (no imaginava la faceta culinària d’aquest ocult home de lletres que és Miquel Berga) o quan un pagès convida a menjar figues que fa uns quants mil·lennis podien haver tastat els semidéus.

I amb tot això conforma un llibret deliciós, un llibre de viatges i memòria a mig camí entre la crònica i l’elogi sentimental que fa que encara enyorem més els moments màgics que tots i cadascun de nosaltres hem viscut en aquesta Mediterrània que és mar d’estiu, però que ens encanterina també, durant tot l’any.

SEBASTIÀ BENNASAR

Mar d’estiu. Una memòria mediterrània.

Rafel Nadal

Univers.

2020.