Teoria del Gall tanca la sèrie Mina Fuster de l’escriptora, única baula femenina entre la novel·la negra catalana històrica i la contemporània

Margarida Aritzeta (1953) és una escriptora imprescindible de la literatura catalana contemporània. Ha escrit per a infants i joves, ha fet estudis literaris, ha editat part de l’obra del Baró de Maldà, ha format part del col·lectiu Ofèlia Dracs, té llibres de relats i novel·les per a adults de gran ambició que per si soles son un tresor per a una literatura i a més a més ha bastit una obra dins el gènere negre de primer ordre.

Aritzeta ha fet de baula entre l’anomenada generació històrica de la novel·la negra -el grup que es va aplegar, sobretot, al voltant de la col·lecció La Negra de la Magrana entre mitjans dels anys vuitanta i mitjans dels anys noranta i sobretot al voltant de la figura de Jaume Fuster, veritable impulsor del gènere a casa nostra- i l’actual grup d’autors de novel·la negra en català consolidats sobretot en la darrera dècada (i si ens posem a primfilar, en el darrer lustre). Només ella i l’incombustible Andreu Martín han viscut les dues etapes, caracteritzades per dissorts molt diferents: si la Negra de la Magrana tenia tirades impensables avui en dia (algun dels títols partia de pimeres edicions de fins a 10.000 exemplars i va arribar a vendre’n més de 100.000), la qualitat mitjana del que es publica avui en dia en català és molt notòria però vendre 1.000 exemplars d’un títol és una proesa digna d’aplaudiments amb les orelles.

Bé, doncs Aritzeta va començara amb El correu de Trípoli el 1990, va continuar amb Tie break el 1991 i encara va reincidir amb El cau del llop l’any olímpic. Aquestes varen ser les seves tres aportacions a la col·lecció. Llavors va aprofitar tècniques negres en altres ocasions, com a El llegat dels filisteus (2005) i a la molt recomanable La maleta sarda (2010), però ha estat amb la sèrie dedicada a la Mina Fuster i publicada a Llibres del Delicte quan s’ha introduduït de ple i de nou en el gènere negre-criminal.

El bessó de tot plegat l’hem de trobar, com en tantes felices circumstàncies vinculades a l’eclosió d’un grup de narradores criminals en català de primer ordre on destaquen els noms d’Esperança Camps i Núria Cadenes entre d’altres. en l’antologia Elles també maten, que va publicar Anna Maria Villalonga a Llibres del Delicte el 2013. Allà va començar a treure la poteta la Mina Fuster, fins que el 2015 va publicar L’amant xinès, a la qual va seguir Els fils de l’aranya el 2016; Rapsòdia per a un mort (2018) i ara aquest Teoria del gall (2020) que tanca el cicle i que és un d’aquests llibres que han patit la maledicció de la Covid-19, quan estava començant a arrencar va arribar el virus i n’ha estroncat la projecció justa i merescuda, però com que els llibres bons no caduquen, hi sou a temps.

Els fans de la sèrie no necessiten gaires presentacions de la Mina, una Mossa d’Esquadra amb rodatge al cos i que homenatja amb el nom el Jaume Fuster, que es mou sobretot per les contrades tarragonines -amb poble inventat i tot, que és una de les grans troballes de la sèrie- i que en aquesta ocasió ha de fer front a un doble cas complicat: la persecució d’un escorxador i la desaparició de la pròpia mare.

Fins aquí el que es pot explicar pel que fa a l’argument. Però és que en el cas de la sèrie Fuster -sobretot a partir de la segona, quan Aritzeta es retroba a la fi amb l’absoluta llibertat creativa de poder fer el que li doni la gana gràcies al seu talent natural i al domini adquirit de l’ofici- les trames i els arguments són importants, però sobretot és la llengua en tot el seu esplendor, la creació de personatges i l’estil el que fa que sobresurti i molt sobre moltes de les novel·les negres coetànies. Aritzeta escriu molt bé (i això que sembla que és ridícul i que o s’hauria de destacar en una ressenya d’un llibre, malauradament no és tan habitual). La llengua és completa i alcovermollesca i no pompeufabrenca i això ja és un gaudi per als sentits; la sintaxi es posa al servei de la trama i de la versemblança i aquella oralitat planiana tan difícil d’aconseguir i tan envejada flueix en Aritzeta amb la naturalitat que és a l’abast de molts pocs narradors. I llavors hi ha els personatges, tots de primera fila, des del més insignificant fins al més decisiu.

Tot plegat converteix la lectura de Teoria del gall en quelcom plaent per molts motius. I ep, que ningú pensi aquí que Aritzeta deixa fils sense lligar: al contrari, la trama clou a la perfecció, sense punts foscos i obscurs sense resoldre, amb un domini envejable de tot el que ha de tenir una novel·la com aquesta: control del tempo i de la dosificació d’informació; variabilitat en la focalització narrativa; destresa lingüística; diàlegs de primera i ritme i acció. Una manera brillant de tancar una sèrie que marcarà un punt d’inflexió en la narrativa catalana contemporània de gènere negre.

Sebastià Bennassar

Teoria del Gall

Margarida Aritzeta

Llibres del Delicte