Mar Bosch torna a demostrar que la combinació d’humor, un punt de surrealisme i un tema gravitacional poden esdevenir narrativa sòlida

Convertir-se en escriptora en aquest país no és gens fàcil. Escriure no és senzill, però ser escriptor, ai, amics, això sí que és fer un ou de dos vermells (tot i que al Dinàmics, del Club Super 3, m’acabo d’assabentar que hi va haver una gallina americana que en va fer nou, de vermells, dins un sol ou. Devia ser d’en Trump o parenta de Hemingway, vés a saber). Mar Bosch (1981) arriba ara a la seva quarta novel·la després d’haver debutat amb Bedlam. Darrere les hores càlides, amb la qual va guanyar el premi Just M. Casero (un dels premis obligatoris del triumvirat gironí juntament amb el Recull de Blanes i el -paraules majors- Prudenci Bertrana). Va continuar amb Les generacions espontànies que va publicar amb Periscopi i que va suposar la seva consagració; s’embrancà en el risc de Vindràs amb mi després del diluvi (Comanegra), un projecte coral que servia per homenatjar el Frankenstein de Mary Shelley i ara ens ofereix La dona efervescent, publicada a Univers, on recupera el personatge de l’Eva Botet, i l’enfronta a la maternitat, i no a una maternitat qualsevol, sinó a una maternitat de bessonada i marit pròfug davant del panorama.

Aquesta reflexió desacomplexada sobre la maternitat i amb un punt de mala llet és només una excusa de l’autora per fer allò que realment li interessa: mostrar-nos que en aquest temps de societats líquides la realitat també ho pot ser, de líquida, i per tant adaptable i emmotllable a tota mena de continguts, fins i tot aquesta novel·la. I aquest és el principal encert del llibre, demostrar-nos que la mirada ha de ser polièdrica i que la fantasia (i un punt de surrealisme) també formen part de la nostra tradició narrativa, i si no que li ho demanin al senyor Perucho i al senyor Calders, especialment a aquest darrer, l’esperit joganer del qual sembla que ha tornat a inspirar alguns dels traços gruixuts de l’artefacte narratiu creat per Bosch.

I tot això és motiu d’alegria. En un moment en què les novel·les es mouen en l’hiperrealisme d’una banda o en la fantasia absoluta de l’altra (i ens n’alegrem molt, que comenci a recuperar-se el gènere en la nostra llengua) que hi hagi llibres híbrids, que parteixen de la realitat més dura per obligar-nos a reflexionar sobre què entenem per realitat i a fer més dúctil la nostra mirada és una gran alegria. Si a sobre li afegeixes un punt d’humor, capítols breus, informació ben dosificada i uns bons personatges secundaris sempre al servei de la trama i gravitant al voltant de la gran estrella que és Eva Botet, tens una novel·la que parteix de l’efervescència per aconseguir una bona solidesa, com de pedra volcànica, després d’una bona erupció. Perquè Bosch ara ha fet un esclat, el magma s’ha elevat suficientment i ha rodolat pendís avall carregant-se al seu pas unes quantes conviccions i generant una nova terra fèrtil on fer germinar les noves provatures d’aquesta escriptora inconformista i reincident: convençuda que té raó en la seva proposta ens n’ofereix un nou lliurament que no decebrà per a res els seus seguidors i que farà que en guanyi de nous.

Potser els qui s’enfrontin a les primeres pàgines no hi trobaran aquest to Mar Bosch tan característic, però a mesura que ens anem endinsant en la narració anirem descobrint tots els girs, sorpreses, ginys narratius i frescor que arriben a l’esclat final, perfectament mesurat. Bosch fa amb la seva prosa el que vol i la va alleugerint a mesura que passen els capítols i ella se sent més i més còmoda amb les noves peripècies de la Botet, així que si us plau, doneu-li unes quantes pàgines de marge per redescobrir aquest personatge sensacional.

Bosch ja no és aquella noia de Girona que havia sorprès amb un parell de novel·les, Bosch ha decidit que vol ser escriptora però que vol ser-ho a la seva manera, amb les seves armes, i amb una proposta original i diferent. Com diuen al circ: a la corda fluixa i sense reixa de protecció. I com deien els clàssics llatins, la sort és dels audaços. Doncs que continuï l’espectacle, perquè la Mar Bosch ja ha vetllat armes i la seva proposta potser no és majoritària, però és sòlida, original i convincent. Pocs narradors del país poden dir-ho.