Portocolom és una referència constant dels meus darrers estius mallorquins. La vila felanitxera presenta una ratio de convivència entre autòctons i estrangers més que acceptable i als petits arenalets sents xerrar més mallorquí que no pas cap altra llengua. Poques platges poden dir el mateix. Als pantalans flotants de Ports de les Illes Balears la cosa canvia una mica, però encara és molt alta la presència d’illencs que estableixen la seva base en aquest punt fantàstic del nostre litoral. També hi ha una gran quantitat de navegants i estiuejants catalans que esgoten l’edició de La Vanguardia i la llegeixen àvidament a coberta dels seus velers. Deu ser que són fans de la Llucia Ramis i el cap de setmana busquen les seves cròniques literàries. Parlo d’ella perquè ha estiuejat molt temps a Portocolom i perquè encara que no digui noms, el relat que va col·locar a Els caus secrets, l’antologia de relats de joves autors dels Països Catalans que va publicar l’editorial Moll per a mi té una profunda essència portocolomera.

M’agrada passejar-me a trenc d’alba pels seus carrers somorts. Hi ha finestres i balcons oberts perquè enguany fa una calorada, tot i que a vorera de mar és més suportable. L’estiu de 1997, ara fa vint anys, vaig entrevistar en una de les cases més boniques i grans de Portocolom -que ara em diuen que és d’un important empresari dels embotits a l’engrós- l’actriu catalana Montse Guallar. Era per al Diari de Balears i qui va aconseguir-nos l’entrevista va ser en Gori Vicens, que li va fer unes fotos fantàstiques damunt d’un dels bots mallorquins amarrats just davant de la casa on estiuejava l’actriu catalana.

En aquesta hora de l’alba el sol apareix de sobte i en dos minuts omple de vida la rada. Al forn de sa Plaça obren a les sis i mitja i just després de la foto hi puc comprar ensaïmades per dur a bord. A la botiga de ran de mar hi fan una amanida russa i una de cranc sensacional quasi tant com la carn que hi tenen o els pollastres que compram per menjar-los al mig del mar, per exemple a S’Algar, amb una aigua turquesa que no té res a envejar a la dels anuncis.

Portocolom canvia de forma espectacular els horabaixes. Hi ha una vida intensa a les terrasses i per damunt del moll pots trobar-te tot de gent. Un any veig en Toni Mir amb na Nina, enguany m’he trobat na Maria Escalas, l’escriptora mallorquina que viu habitualment a Mataró i que fa el que feim tots a l’estiu, mostrar els racons més bonics de Mallorca als amics que vénen de fora. Recordo que el primer que em va descobrir alguna meravella del Port, fa molts i molts anys, va ser en Sebastià Marí, home que ha estat vinculat al món editorial illenc en diferents fases i que n’era un enamorat. I ara sé que hi ha moguda poètica de tant en tant gràcies a na Glòria Julià i a en Pau Vadell i companyia. Però no hi he coincidit. Amb el que sí que em top és amb un concert de Tomeu Penya, sol amb la guitarra, són temps de crisi i es nota fins i tot amb els músics. Per cert, no deixo de recomanar la lectura del llibre que na Sandra Martínez va escriure sobre el músic.

Portocolom són moltes coses: veure arribar els pescadors amb caproigs i sentir-los parlar que això no és com abans -els pescadors grans sempre es queixen del pas del temps, per ventura perquè enyoren quan eren joves-, arribar al bar de la tercera edat que duen dos jovençans que només frissen que arribi el setembre perquè tot just quedi la gent del poble i que fan un art dels entrepans de cuixot salat amb formatge maonès; trobar-se al restaurant Sa Sínia al voltant d’un bon arròs de barca en Llorenç Valverde i recordar algunes anècdotes del diari (per cert, precioses les cartes amb dibuixos d’en Miquel Barceló); comprar es pa i que justament estiguin llegint un article teu al diari i et reconeguin i sobretot retrobar-se amb una certa Mallorca que fa bona la dita del pare de na Joana Nicolau: “Felanitx exporta cervells”i segurament ho deu fer amb el ritme pausat d’un blues damunt les aigües manses de Portocolom.